Com cada cop en què hi ha unes eleccions en què es preveu -o es desitja- un canvi de color polític, diversos partits anuncien -una vegada més- "auditories". Ho va fer el PSOE el 1982, a l’anunciar Alfonso Guerra "auditorías de infarto". A Catalunya va passar el 2003 amb el primer tripartit PSC-ICV-ERC, i es va reproduir l’anunci quan CiU va guanyar el 2010. Ara ho tornem a viure, anunciat per altres formacions polítiques: unes ho justifiquen "per netejar tota la porqueria de 30 anys"; d’altres diuen que faran auditories "reals", i uns tercers ens prometen auditories "ciutadanes".
El control de la gestió pública i de la privada constitueix una de les actuacions essencials en el procés de transparència i de retiment de comptes. És el pilar que fonamenta la gestió dels governs democràtics en el seu deure d’explicar les seves accions i assumir les seves responsabilitats. A Catalunya, el control es ve exercint en un doble vessant: de forma interna i permanent a través de la Intervenció de la Generalitat, en aplicació del que preveu la Llei de Finances Públiques de Catalunya, i de forma externa per part de la Sindicatura de Comptes. Paradoxalment, aquesta fiscalització té un abast més ampli de l’establert per a les auditories de comptes del sector privat, en contemplar que es fiscalitzi també el compliment de la legalitat, l’eficàcia, l’eficiència i economia de les activitats realitzades pels diversos centres de gestió dels diferents serveis del Govern. Els nostres electes disposen dels mecanismes de control aprovats per ells mateixos i dels recursos per desenvolupar-los. Potser alguns creguin que resulten insuficients, a la llum del ritme dels informes publicats: l’última fiscalització publicada correspon al Compte General de la Generalitat de Catalunya del 2012. Una insuficiència que podria ser plenament mitigada amb la contractació d’auditors externs per part d’aquests òrgans de control, una col·laboració ja prevista per la normativa i amb l’experiència ja acumulada tant pel que fa a l’auditoria d’empreses i organismes públics com en la fiscalització de fons europeus.
No es pot recórrer a l’"auditoria" com un arma electoral, presentant-la com un fenomen aïllat, circumstancial, instrumental -i, menys encara, bel·ligerant!-, ignorant la seva missió fonamental i el seu caire periòdic, regular i legal. Als qui legítimament volen representar els ciutadans creiem que els són exigibles el rigor i respecte que la seva noble funció comporta.
L’autor és president del Col·legi de Censors de Comptes de Catalunya
