Em poso a escriure el dia 28, dels Sants Innocents; esperava que ahir la CUP, reunida a Sabadell, donaria llum verda, o vermella, a la presidència d’Artur Mas i així jo podria compondre algun article sobre l’actualitat política, ja que tant la catalana com l’espanyola estan encallades i plenes d’incerteses. Començo per la catalana, que és la més propera i, també, la més embussada, ja que fa més temps que dura la incògnita sobra la presidència.
Tenint en compte que Junts pel Sí ha insistit tant, durant tres mesos, demanant a la CUP el seu vot per nomenar president Artur Mas, no hi havia altre remei que acceptar el seu sistema de consultar les bases, amb el resultat que amb aquest procediment democràtic, després de tanta fanfàrria, s’ha produït un matemàtic empat -que ja és difícil obtenir-lo entre més de tres mil persones-; sembla com si la mà de Déu els hagués fet una mala passada després de la llarga jornada, en la qual tots hem patit una mica. Amb un resultat en què, ara, cal resoldre aquest empat, i ho ha de fer el seu consell polític, no se sap amb quin procediment, ja que pot ser que s’hi passin tota una altra jornada, per no acabar tirant una moneda a l’aire. Si algun dia la CUP governa hauran de pensar en un procediment democràtic diferent per consultar les bases, ja que l’experimentat ha resultat llarg i feixuc per resoldre les qüestions. El meu pensament, que no té cap valor, és que tant Junts pel Sí com el president Mas han triat el camí equivocat, hauria estat millor una nova convocatòria d’eleccions, amb tots els inconvenients, que dependre d’un partit minoritari que, molt possiblement, posarà obstacles a totes les resolucions que es preguin, ja que els seus principis no s’adeqüen al sistema convencional en vigor i la seva pràctica consultiva, com ja hem comprovat, és dificultosa, carregosa i paralitzant.
La política espanyola, ja més allunyada i fortament arrelada al vell sistema, també ha quedat paralitzada pel repartiment de vots, que no dóna majories, i per l’aparició de nous partits polítics que han entrat amb forta presència, sense que es vegin clares les necessàries coalicions per governar. En el tauler dels partits, a part dels clàssics, era difícil d’assimilar els nouvinguts. Amb tot, Espanya, ens agradi o no, té una tradició sòlida de govern que sabrà trobar el seu encaix molt abans dels tres mesos.
Catalunya, amb menys tradició i sense gaires mitjans, haurà d’actuar amb prudència, sense malbaratar el sentit de país que s’ha aconseguit entre la ciutadania.
