El règim polític fixat el 1978 sobre la base d’una transició positiva però incompleta té pànic a consultar directament els ciutadans a les urnes. I una tendència molt marcada a passar olímpicament dels ciutadans des de l’endemà de les eleccions generals o autonòmiques, amb l’excepció de les municipals, que sovint semblen d’una altra galàxia, sigui dit com un elogi. Els partits es creuen que el vot és seu (dels aparells, més exactament) i no dels ciutadans: aquesta és la clau del sistema, complementada amb una xarxa de "poders discrets" que no estan disposats a deixar de remenar les cireres. Es tracta d’una democràcia amb vàlvules de seguretat per garantir els interessos dels poderosos, evitar la temptació de canvis en profunditat i garantir un potent control sobre la consciència política i la voluntat del poble. Per això els referèndums es veuen com un perillós instrument de democràcia directa. "Los referéndums los carga el diablo", aquesta és la frase mil i una vegades repetida. Suïssa queda molt lluny, excepte per amagar-hi la guardiola i evadir impostos. Costarà -si és que arriba mai- veure un referèndum sobre Catalunya, sobre la monarquia o la república, sobre l’estat del benestar o qualsevol altre tema. I, a les autonomies, igual: el govern català (aquesta mena de cosa en què s’ha convertit) no és més pro referèndums que els altres, llevat d’una excepció. Ni se’ls acut posar a votació les privatitzacions, per exemple, o el model de TV3. Suïssa queda també molt lluny de Catalunya. Els que porten dècades controlant el sistema saben perfectament que obrir la porta als referèndums (vinculants al 100%, clar, i no consultius) és el gran canvi que ho podria trastocar tot. Són un arma diabòlica, certament…
