Segons la "Divina co-mèdia", a l’entrada de l’infern hi ha una inscripció que diu: "Vosaltres, que aquí entreu, abandoneu tota esperança". Més o menys el que molts ciutadans espanyols (que voldríem ser-ho a la nostra manera, i això no val només per als catalans) estem començant a témer pocs dies després de les eleccions generals. El vell règim del 78 es resisteix a canviar en profunditat i té prou legitimitat democràtica com per fer-ho, encara que això no sigui una política intel·ligent: si tot continua com fins ara, amb els embolics que es vulguin, aquí no es faran ni tan sols canvis cosmètics. I no em refereixo a revolucions ni utopies aventureres, sinó a canvis seriosos, sensats, ambiciosos. No van per aquí les majories possibles… I, pel que fa a Catalunya, encara menys.
La idea força de la unitat d’Espanya, entesa com una cosa sagrada, immutable i eterna, s’ha fossilitzat al cor del sistema polític espanyol: la política espanyola, en gran part, té pànic a entendre Espanya d’una manera més oberta, relaxada i lleial en totes les direccions. S’entén la por al referèndum: a la pràctica, seria un pacte entre iguals, amb condicions, contrapartides… I això xoca frontalment amb el concepte indiscutible d’Espanya, no ens enganyem. Hi ha alguna possibilitat que en els propers mesos s’obrin oportunitats, però escassíssimes. I hi ha altes possibilitats que torni a funcionar a ple rendiment la màquina de fer independentistes. A Catalunya i a la resta d’Espanya la situació política tendeix al bloqueig i al mercadeig de curta volada. Cal esperar una mica encara, d’acord. Però tot plegat no permet tenir gaires esperances, no… Ni per als més optimistes.
