Després de treballar durant tretze anys a la docència universitària, al Campus de la UPC de Terrassa, Anton Gordillo (Barcelona, 1965) es va retrobar a si mateix quan va trucar a les portes de l’abadia de Montserrat. Un cop hi va passar un període d’adaptació, l’any 2013 va convertir-se en un monjo més de la comunitat benedictina. Una convulsa visita a Veneçuela li havia canviat la vida.
Què va passar exactament en aquell viatge a Veneçuela perquè es convertís en un abans i un després?
Doncs que hi vaig veure un assassinat. Va ser una tarda, quan tornava cap a Caracas després d’haver visitat una hisenda dedicada a la producció de canya de sucre. Passant per un poble, uns nens jugaven a futbol. De sobte, dos tipus en moto van baixar i van disparar a un home. El van matar. Era el pare d’un dels nens. Aquella escena, aquell viatge, en què vaig tenir un contacte directe amb la pobresa del país, em va sacsejar i vaig arribar a la conclusió que la vida que duia no m’acabava d’omplir.
Sempre havia estat religiós, vostè?
Sí, des de petit, encara que de jove hi va haver una època en què em vaig allunyar una mica del catolicisme. Però aquella visita a Veneçuela em va fer pensar que no havia trobat encara el meu lloc a la societat. Per això vaig picar les portes del monestir.
I què va dir la seva mare quan li va comunicar la decisió de convertir-se en monjo?
Va plorar molt. Ella veia que jo tenia un lloc fix de feina a la universitat i no entenia per què ho deixava tot per dedicar-me a la vida religiosa. Però ara em veu feliç i això la fa contenta.
Ara que fa tres anys i mig que hi és, ha trobat que aquí dalt, al monestir, encaixa més que a la vida convencional en societat?
A Montserrat tinc una gran avantatge. I és que, si a l’abadia parlo de l’amor que sento per Crist, ningú se n’estranya. Però si m’hi hagués referit allà baix, en una feina convencional, el més probable és que els meus companys de treball m’haguessin pres per boig. Ser monjo m’ha donat més llibertat a l’hora d’expressar-me.
Què ocorre, que ens manca una certa capacitat d’entendre les creences religioses dels altres?
El que trobo que hi ha són molts prejudicis. Si una persona va a missa, per exemple, ha de poder-ho dir d’una manera oberta i sense avergonyir-se’n. Això no sempre passa.
Fins a quin punt l’Església ha provocat amb certes postures que existeixin aquests prejudicis cap a ella?
És veritat que l’Església molts cops no ho ha fet bé i resulta necessari que obri un període de reflexió sobre certs temes, que en definitiva és allò que defensa el papa Francesc des del seu pontificat.
Sobre quins temes en concret?
Penso que, sobretot, l’Església ha d’estimar i respectar tothom, tingui l’orientació sexual que tingui, o sense que importi la seva condició econòmica. Trobo que a la societat en general, i a l’Església en particular, hi ha un excés de judici cap als altres, de posar-los etiquetes. I això estaria bé canviar-ho.
Per cert, com és el dia a dia d’un monjo benedictí de Montserrat?
Doncs ens llevem molt d’hora, cap a quarts de sis del matí, perquè poc després comença la pregària. Després esmorzem i treballem en allò que cadascun dels monjos té assignat. En el meu cas, coordinar la part tècnica dels mitjans de comunicació de l’abadia. A les onze celebrem la missa conventual, dinem i tenim una estona de temps lliure per llegir o fer la migdiada. Ja cap a quarts de set hi ha una nova pregària, després sopem i en acabat fem l’últim rés del dia.
I no pensa mai que hi ha una vida molt distinta a aquesta que em descriu i que se l’està perdent?
Sempre trobes a faltar coses, clar. Però saber-ne prescindir és important a la vida. Encara que això li passa a tothom una mica, no només a mi. Quan algú té parella, per exemple, ja no acostuma a quedar tant amb els amics. Està més amb la persona estimada. Renunciar forma part de la pròpia existència.
Vostè és un home de ciència que creu en Déu. No és això una contradicció en si mateixa?
No, per a mi, la ciència i la religió no són dos móns tan oposats l’un a l’altre, sinó més aviat paral·lels, que no arriben a tocar-se. És a dir, la ciència no busca pas demostrar que Déu existeix. I a la religió no li cal comprovar-ho d’una forma científica, perquè ja nota Déu ben present en cada racó i, per tant, fa òbvia la seva existència. A més, jo quan treballava d’enginyer intentava millorar el món amb la meva feina. Ara com a monjo també l’intento canviar.
Per a algú que és professional de la religió com vostè, el neguiteja veure que el Nadal s’ha convertit en la festa del consumisme?
No em preocupa tant el consumisme com que visquem en una societat molt accelerada, que vol resultats no per avui, sinó per ahir, que no es para a reflexionar i, sobretot, a la qual costa veure el patiment dels altres. Vivim en un món cada vegada més individualista. No podem estar anestesiats davant del dolor dels altres.
