Semblava que el musical "Mamma mia" ja havia esgotat la seva trajectòria vital a Barcelona, però com l’Au Fènix ressorgeix de les seves cendres amb més força. La versió del Teatre Tívoli, el mateix muntatge que es pot veure a Nova York o Londres, és un èxit a tot el món. Ve de la mà d’Stage Entertainment, els mateixos responsables de "El rei lleó" a Madrid o "Sister Act".
Les cançons vitals de vegades plenes d’alegria, de vegades plenes de tristesa, del grup ABBA, vénen a demostrar que tampoc està tot dit sobre quan un espectacle està esgotat o no. Vés a saber per què en aquestes dates de Nadal la il·lusió o les ganes d’il·lusionar reneixen com les flors a la primavera. "Mamma mia" és un d’aquests musicals il·lusionants que tenen la força de la vida, l’espectador s’aixeca al final i demana un parell de cançons més. Crec que l’esperit del Nadal pot aconseguir-se, sempre i quan un no caigui en l’estúpida idea de creure que l’esperit de Nadal és estar de compres tot el dia. Musicals com "Mamma mia" ens apropen a aquest impuls vital que donen les cançons d’ABBA.
Com és sabut el musical pren com a base el repertori del grup suec; el llibret gira entorn a Donna, una mare soltera que està fent els preparatius per al casament de la seva filla Sophie. Però el que Donna no sap és que la seva filla sent inquietud per descobrir qui podria ser el seu pare, i decideix convidar tres homes que segons el diari personal de la seva mare podrien ser-ho. Les cançons d’ABBA s’integren perfectament en la trama argumental, com si haguessin estat compostes per al musical.
La protagonista és la incombustible Nina que porta camí de dedicar deu anys de la seva vida al personatge i al musical, acompanyada d’Olga Os, Eva Diego i la jove Clara Altarriba en el paper de Sophie, els pares són Albert Muntanyola, Nando González i Paul Berrondo. Un gran elenc que no desmereix el de Nova York o Londres. El públic enganxa directament amb els cantants i les emocions, perquè el públic va als musicals a emocionar-se, en un món tan fred i ple de nombres, rutina i avorriment, el musical té la pujada del directe, la màgia d’una posada en escena cuidada fins a l’últim detall i una il·luminació i un so que fan que la nit sigui màgica.
Aprofitant l’estirada del musical el cinema va fer la seva versió amb Meryl Streep, Amanda Seyfried i Pierce Brosnan. El musical té la màgia del que s’ha fet en directe, els músics a la fossa i les cançons com "Dancing Queen", "Chiquitita", "Voulez Vous" i per suposat la cançó que dóna títol al musical, a mi la que sempre em va agradar va ser "Va tot al guanyador", on Nina brilla amb els seus dots musicals. Potser és el musical que he vist més vegades i cada vegada que surto del teatre penso: "Gràcies per la música".
