En menys d’un mes han cremat dos autobusos de Tmesa, cosa que posa en evidència el mal estat de la seva flota de vehicles. Més enllà de la intoxicació dels dos conductors, de moment, no ha passat res més. En el primer cas es va ser a temps a fer baixar els passatgers i el conductor va poder portar el bus fins a una zona menys perillosa i més accessible per als bombers. En el cas de dijous passat, la informació publicada és molt breu i no sabem si hi anaven passatgers. Però el bus va cremar de bo de veres. Doncs bé: em sembla d’una obvietat total que ja no estem davant d’un cas accidental, sinó que som en una situació alarmant que, a la tercera, pot tenir conseqüències greus per a persones o béns de tercers.
I, tanmateix, si no m’ha passat per alt, no tinc notícia de cap comunicat municipal demanant explicacions serioses a l’empresa ni tampoc donant-les als ciutadans que solem utilitzar el transport públic. I això em sembla tan greu com els mateixos incendis. La deixadesa en el transport municipal -al costat dels sermons amb posat transcendental sobre la importància d’utilitzar el transport públic per fer front a l’escalfament global, a la preservació de la salut pública i a facilitar la mobilitat dins la ciutat- és notòria. Autobusos que deixen una negríssima fumera contaminant, indicadors del temps d’espera inoperatius, vehicles obsolets des del punt de vista de l’accessibilitat… I no cal ser agut per imaginar que tot això té a veure amb la pròrroga de la concessió a Tmesa, que es va haver de fer per la mala gestió del concurs d’una nova concessió que hauria permès un millor servei i a un cost menor per al ciutadà.
Però, de tot allò, no en sabem res. En el moment que es va destapar el conflicte, l’oposició al govern -amb les eleccions en perspectiva- es va mostrar molt crítica i va fer números del cost d’una mala gestió que, com sol passar a l’administració, mai no troba responsables directes i no acaba pagant ningú. I, després, silenci total. I no sabem en quin punt del procés estem, ni què ens haurà costat realment la pròrroga de 2015, ni quines perspectives hi ha de resolució definitiva. I, entretant, la flota que es va cremant. Encara com no han contractat un càrrec de confiança per resoldre-ho!
Fa uns dies ja parlava del cas de la Plaça Nova i la llarguíssima “teràpia” que està seguint el procés de curació en mans de la urbanista Itziar González, en temps de pròrroga i sense saber la data de l’alta. O del cas, encara més greu a causa de les conseqüències que pot tenir, del final de la concessió del servei de distribució d’aigua, i que tot fa pensar que també pot entrar en un llarg procés de judicialització i interinitat.
Tal com s’estan cronificant els problemes locals que depenen del govern municipal, suggeriria una nova secció a Diari de Terrassa. Tal com cada setmana publica una utilíssima agenda d’activitats, caldria disposar d’un espai setmanal que ens posés al dia de com avancen les “malalties” locals. Que ens informés sobre com van les negociacions; en quin punt del procés judicial es troba estancat cada conflicte i, sobretot, com es troba el malalt: l’estat setmanal de la flota de busos, quan tindrem el diagnòstic final de la Plaça Nova o si l’enginyer ja n’ha tret l’aigua clara, de la Mina. I, aviat, ja hi podrem afegir l’afer del nou càrrec de confiança per ajudar els esplais a fer la seva feina. Francament: tants càrrecs de confiança al govern ens fan perdre-li la molta o poca que li teníem…
