Vivim en un món accelerat i això ens confon. Tendim a creure que acceleració i velocitat són el mateix. Continua havent-hi moltes coses que no podem improvisar. Podem improvisar una solució per sortir del pas, o un parlament, o un bon dinar. L’important, però, no s’improvisa. Per començar no podem improvisar la creació de llocs de treball. Tampoc podem improvisar els bons resultats de les empreses que permetin créixer i crear ocupació. Tenir una bona base de talent tampoc s’improvisa. Podem improvisar l’ocurrència, però no pas la saviesa. Els puc ben assegurar que ni la innovació s’improvisa, malgrat que la serendípia tanmateix existeix. La recerca també implica el seu temps. En altres àmbits, podem comprovar cada dia com la consolidació de valors democràtics costa molt d’arrelar en determinats països. Una cosa és que escurcem terminis i una altra, que tot pugui ser d’un dia per altre. Una cosa és que visquem en una lògica d’start up i una altra, que confonguem innovació amb improvisació.
Les coses importats no acostumen a improvisar-se. No vull ser taxatiu, segur que hi ha excepcions. Però el pòsit del temps continua jugant el seu paper. Els grans vins no s’improvisen. Moltes de les coses importants són fruit de trajectòries, de vegades, de trajectòries seculars. Si ens centrem en les persones, les trajectòries són fruit d’una suma diversa: les destreses i coneixements de les persones, les seves actituds i competències relacionals, la seva capacitat d’esforç i resiliència, la qualitat de les decisions que han pres al llarg del temps, la capacitat d’aprendre dels seus errors i els resultats que han obtingut. Les trajectòries de la gent són alguna cosa més que una suma algebraica d’episodis en el temps. Les persones que resulten interessants al llarg de tota la seva vida és perquè transcendeixen els episodis i ofereixen un repertori de coherències profundes. Aquestes coherències no s’improvisen. Ho pensava aquesta setmana llegint la Contra de La Vanguardia dedicada al seleccionador espanyol de futbol, Vicente del Bosque ( LV 14.12.15). Les trajectòries llargues solen haver gestionat èxits i fracassos amb sentit de l’equilibri. I si hi ha trajectòries que no pericliten és precisament perquè són molt conscients de la fragilitat de les mateixes i no s’arrepleguen en el passat. Les trajectòries interessants miren endavant fins al final.
Improvisar no és sinònim de creativitat o d’agilitat. El contrari d’improvisar no és planificar. L’antònim d’improvisar més aviat seria explorar, experimentar i finalment consolidar. La lògica emprenedora no és d’improvisació, és d’exploració i d’execució. Molt sovint, a la política, a les empreses o a la nostra vida, ho volem tot molt de pressa. Hi ha moltes ciutats en el món que han intentat convertir-se en Silicon Valley i han fracassat. La base de l’ecosistema de Silicon Valley és el talent i això no s’improvisa ni que s’hi posin molts diners. Quan a Skolkovo, a Rússia, o als Emirats Àrabs ho han intentat a base de molts i molts diners, no se n’han sortit. Hi ha molts equips de futbol que volen improvisar i ser com el Barça de Guardiola però s’obliden de la base del model: la Masia. Per molts diners que enterrin els presidents nous rics del clubs de futbol, els resultats són discrets. Pel mateix motiu, i en un àmbit ben diferent, a les universitats els costa molt d’assolir nivells de reputació internacional en recorreguts de temps molt curts. El talent no s’improvisa. Les coses importants no s’improvisen.
Els propers anys viurem diverses revolucions simultàniament: la de la intel·ligència artificial, la de la robòtica, la del Big Data, la de la nanotecnologia, la de la medicina individualitzada i la seqüenciació del genoma, la de la manufactura additiva. Cap d’aquestes revolucions s’improvisa. Moltes d’elles porten dècades de recerques i desenvolupaments.
Em sembla que en aquest món accelerat cal reivindicar el pòsit i la sedimentació profunda que hi ha darrera de moltes innovacions. Moltes de les grans innovacions que hem viscut els darrers anys i que han canviat completament la nostra vida van ser protagonitzades per emprenedors amb una gran visió i amb molta capacitat d’execució. Darrera de la seva mirada innovadora hi havia sovint tecnologies que havien madurat en dècades. Vivim més el temps de la innovació que de la planificació, però no ens confonguem, això no és improvisació. Són coses diferents. Tenir molta pressa, improvisar, no comporta més capacitat d’innovació, la majoria de vegades només suposa fer les coses malament. Un país que improvisa constantment és un país de diletants. I els grans objectius no els assoleixen els diletants. Una ciutat que aposta per tot improvisadament és una ciutat mediocre, sense pòsit. Una empresa que improvisa és que només sap d’on ve, però no sap on va. Explorar, innovar, no té a veure amb improvisar.
