La plantofada a Rajoy, per molt lamentable que sigui, és totalment anecdòtica, vistes les circumstàncies. Però ha servit per enllaçar amb el debat bipartidista Rajoy-Sánchez i amb les quatre dures veritats que el líder socialista li va dir a la cara. “Indecent” és una paraula dura, sens dubte. Però és també educada i força descriptiva, en un país on el “Luis, sé fuerte” (símbol de la immensa muntanya d’excrements que ha ofegat la nostra democràcia) volen que sembli la cosa més normal i decent del món. Per no parlar dels Pujol, Millet, els ERE andalusos o la “mascletà” de corrupció a la valenciana. Però, si “indecent” és fort, només caldria recuperar els gruixuts insults que el propi Rajoy li va dedicar a Zapatero: “bobo solemne”, “cobarde sin límites”, “batasuno”, “indigno” o “traidor a los muertos”. No està malament la sèrie… I ara li dol que li diguin “indecent”…
Tanmateix, ell i els seus són els principals responsables d’haver apujat el to dels insults en aquest país des del 2004, des d’una derrota electoral mai no assumida. Han cridat, insultat, ofès i difamat com a part d’una estratègia conscient d’escalfar la política, de radicalitzar el seu electorat i d’aconseguir el poder a qualsevol preu. Catalunya ha format part d’aquesta brutal i insensata estratègia, i aquí estem… Les radicals tècniques polítiques importades del Tea Party, inspirades en tots els Donald Trump d’aquest món, desacomplexades, s’han convertit en part essencial i irrespirable del nostre sistema polític. Estaria bé rebaixar el to dels insults, si fos possible, clar. Però no ho serà.
I, en qualsevol cas, la paraula “indecent” ha marcat ja la campanya. No com un insult, sinó com una descripció objectiva i moderada del pou en el qual estem.