Amb la seva barreja de saviesa avantguardista i pura tradició, el Teatre Lliure aquesta temporada ha programat un cap de setmana per revisitar l’origen del teatre: “Èdip rei”, de Sòfocles, en versió i direcció d’Alfredo Sanzol; “Medea”, de Sèneca, Eurípides i altres, en versió i direcció d’Andrés Lima, i una sorprenent i commovedora “Antígona”, de Sòfocles, versió lliure i direcció de Miguel del Arco. Hi ha pocs teatres que gestionen la seva programació de forma tan intel·ligent que quan es deixen portar per la qualitat estètica i intel·lectual el públic respon, estem parlant del Teatre Lliure, sempre atent a aquelles produccions que aporten coses noves al panorama teatral del segle XXI. Aquestes tres peces indagadores en els dilemes ètics i les responsabilitats morals entre l’individu i el seu poble són tres lliçons de posada en escena i de reflexió intel·lectual de fons lligats a l’actualitat en plena campanya electoral.
Una Carmen Machi que aixeca la bandera de la intolerància s’enfronta a Manuela Paso on es posa en la balança la llei natural de la sang davant de la realitat humana i la fredor de la llei de l’Estat. Si analitzem les claus del teatre clàssic i la realitat present els ponts uneixen passat i present polítics. La desobediència de l’Estat que porta a terme “Antígona” la porta a la tragèdia, la posada en escena de Miguel del Arco és una de les millors posades en escena dels últims anys d’una obra clàssica. De les tres propostes la de Miguel del Arco és la més aconseguida i equilibrada perquè uneix poètica de posada en escena amb essencialitat intel·lectual del plantejament.
Aquestes tres investigacions teatrals ens recorden que l’ésser humà és l’únic animal que té la necessitat de projectar-se a si mateix per conèixer-se i conèixer la societat en què viu. El teatre sempre ha estat unit als conflictes de la societat en què es produeix i mostra intemporalment els problemes que van creant les societats. El teatre es converteix en un punt de discussió, de confrontació i de debat. En ocasions com succeeix en el teatre de l’oprimit de Boal intenta no només mostrar els problemes de les societats o de les relacions humanes, sinó que intenta moure l’acció a la reacció. Aitana Sánchez-Gijón interpreta una Medea apassionada que intenta com Àtila practicar la política de terra cremada, la càrrega energètica de l’actriu provoca la catarsi amb l’espectador que rep tota aquesta set de venjança.
No és fàcil portar al present el passat com si estigués passant avui. No és fàcil lligar la realitat dels ciutadans amb la realitat dels dramaturgs que van donar vida al primer teatre, que movia el públic igual que avui ho fa el futbol. No és fàcil plantejar tres espectacles amb plantejaments de laboratori escènic i artístic com ho fan aquests tres directors.
La creativitat i la didàctica són vies de creació teatral. Les tres obres mostren la seva esplèndida maduresa com a procés creatiu dramatúrgic, actualitzant al segle XXI el teatre dels grecs que van ser la gènesi i el naixement teatral.
