EL Diari de Terrassa del 17 de novembre de 2015 va publicar un article, a tota pàgina, del jove historiador Jan Brugueras i Torrella, en què fa una anàlisi del “terrassenquisme” des del segle passat; entre moltes altres qüestions, manifesta que el “royisme” liderà el moviment de la comarca pròpia. Com que aquesta asseveració té certs matisos, haig de manifestar que aquesta acció va partir d’un grup de ciutadans, entre ells jo mateix, allunyats voluntàriament de qualsevol partit polític i moguts exclusivament pel nostre esperit terrassenquista. Moltes vegades he pensat escriure sobre aquest fet però, havent estat jo un dels iniciadors i partícips principals d’aquesta iniciativa, em donava un cert pudor però, amb els anys que han passat i el peu que m’ha donat en Jan Brugueras, em decideixo a explicar la gestació de la campanya “Volem comarca pròpia. Terrassa som!”.
Ja feia temps que un grup d’amics, tots més aviat convergents, fins i tot alguns militants, quan anàvem sentint que es faria una divisió comarcal pensàvem que la comarca del Vallès Occidental, amb la capital a Sabadell, com proposava inicialment el president Pujol, seguint la formulada per Pau Vila l’any 1932, suposava un detriment per a Terrassa i així ho vàrem manifestar repetidament, amb arguments, als amics i coneguts que ostentaven càrrecs i representacions dins del partit de Convergència, amb gran enuig de tots ells addictes a qualsevol decisió del president. Va arribar un dia, concretament el 23 de juny de 1988, que, reunits un grup d’amics per celebrar la vetlla de sant Joan, es varen tornar a repetir les discrepàncies, argumentant alguns que els terrassencs estaven desmotivats sobre aquest tema, el que va provocar que un grup liderat pel Pere Alavedra, el Francesc Casas i jo mateix desafiéssim que recolliríem vint-i-cinc mil firmes dels ciutadans per demanar la comarca pròpia i mostrar la voluntat popular. L’endemà passat, després d’elevar el repte de signatures a trenta mil, vàrem fer el primer acte anant al Diari de Terrassa per conèixer el seu suport, que ens van donar com a qualsevol moviment ciutadà. Seguidament, havent sol·licitat audiència a l’alcalde Royes, quan ens va rebre i li manifestàrem la nostra intenció de fer una campanya totalment apolítica i, sobretot, sense la seva intervenció, com així va ser, l’únic que li demanàrem fou que no ens posés obstacles per posar taules al carrer i les possibles pancartes.
Durant la campanya demanant signatures per la ciutat, que va començar al setembre i va durar poc més de dos mesos, vàrem tenir moltes pressions contràries de Convergència, que publicà un manifest totalment contrari a la nostra acció, que va motivar que els regidors socialistes de l’alcalde Royes, que fins llavors havien mantingut la imparcialitat, es presentessin al nostre local per signar les llistes. La campanya al carrer va ser un èxit total des del primer dia, amb un generós equip de persones totalment entregades, que portaven taules al centre i a tots els barris de la ciutat, que s’omplien fàcilment de signatures, excepte els estrictament convergents que no ens ho perdonaven; fins a aconseguir-ne trenta-tres mil dues-centes cinquanta-quatre, que consten detallades en una escriptura notarial i de totes les quals guardo fotocòpies. Cal dir que la campanya va tenir molt ressò mediàtic, ja que vàrem ser interviuats per molta premsa, televisió i ràdio, entre ells TV3 i Cuní per a Catalunya Ràdio; a part de la que fèiem nosaltres mateixos amb escrits i xerrades. Penso que la ciutadania, que semblava en aquell temps desmotivada, va respondre contundentment.
Un altre dia continuaré explicant aquesta feta, que va ser llarga, treballada i interessant, fins a deixar les llistes signades en mans del president Pujol.
Finalment, vull aclarir que en cap cas vull esmenar l’escrit del Jan Brugueras, del qual em declaro amic, com ho vaig ser del seu avi Francesc Torrella i Niubó, ja que és cert que l’alcalde Royes va coincidir, i aprofundir, en l’interès de tenir una comarca pròpia per Terrassa, l’únic que volia esmentar és que es respecti el relat històric d’un gest de la ciutadania.
