Opinió

El galindó i la sanitat pública

FA un any i mig que me’n van operar un. Feia temps que me’n queixava. Ho notava, sobretot, en passejades llargues. Ben bé va ésser com un part. Primer pel fet que vaig ésser 9 mesos en llista d’espera. Després perquè encara noto petites molèsties.

En base a raons genètiques, ho vaig heretar de la meva mare. Potser tinc tendència a rebre allò que no és positiu. Per aquesta regla de tres, podria somiar haver assumit un major nivell d’equilibri, bellesa o paciència. Mai, però, no plou pas a gust de tothom. La qüestió és que he millorat. Vaig més tranquil. Estic, alhora, summament agraït a l’equip mèdic que m’ha intervingut. Només tinc paraules de reconeixement envers una tasca delicada i compromesa. Em veig en l’obligació de palesar-ho. No sabia en què consistia l’operació. Fins i tot en això, la tasca pedagògica del doctor Enric Puñet i Blanco (de l’Hospital de Terrassa) va ésser fantàstica. A l’extrem de facilitar-me un enllaç del Youtube per poder entendre-ho millor. Abans, jo mateix m’havia imposat el criteri de no cercar res a internet. Tal vegada, podria haver caigut en l’autosuggestió. Em vaig convèncer de la meva ignorància.

En terminologia mèdica, mai no hauria igualat la patologia amb el “Hallus valgus”. Ja ho deia un espot publicitari d’una marca de matalassos: “Mai no te n’ aniràs a dormir sense saber una cosa més”.

Els primers mesos em va tocar fer bondat. Caminava amb molta cura. Quan algú me’n preguntava el motiu, sovint no entenia el sentit del mot galindó. Ràpidament, salvava el tema. M’ajudava de la traducció simultània “juanete”. O l’invent “juanito”. Llavors, em captaven. Amb això, vaig deduir que el coneixement de la pròpia llengua fa figa sovint.

No puc oblidar els tripijocs de la sanitat pública. El poble -com deia la Trinca- que el bombin. Si hi ha padrins, però, tens el bateig immediat garantit. Ho dic pels casos de polítics que han entrat anònimament a quiròfans de la sanitat pública. Ells són d’un altre planeta. M’immunitzo tot pensant que, “si en tenen més, que se’ls guardin”. En tot cas, tibo de faula i sempre he de donar gràcies d’alguna cosa. Mirant enrere, trobo gent que té més dret a queixar-se. Encara que, amb el pas dels anys, és normal que calgui algun pedaç. Ho diu un adagi de casa nostra: “Caldera vella, bony o forat”.

És millor mirar, amb optimisme, la realitat quotidiana. Amb esperit proactiu. Sense arribar a traduir-ho tot des de la vessant purament crematística. No em genera encís la dita del “salut i peles”.

Tal com una cançó que ho centrava tot en “salut, diners i amor”.

A partir d’ací, em fixo nous reptes. Amb més il·lusió. Il·luminat -per exemple- amb versos d’un vell poema de n’Antonio Machado:

“Golpe a golpe, verso a verso…

Cuando el jilguero no puede cantar,

cuando el poeta es un peregrino,

cuando de nada nos sirve rezar,

caminante no hay camino.

Se hace camino al andar.”

Que bonica que és la vida! I -ja per acabar- reitero, de bell nou, el meu sentit agraïment als metges de la sanitat pública (personalitzats en el doctor Puñet).

No pot ésser que només ens queixem quan les coses van mal dades. Encara que només sigui per allò que “a nadie le amarga un dulce”.

To Top