D’allò que va més faltada la política actual és de confiança. Aquí, i a tot el món. Al nivell local, al nacional, a l’estatal, a la Unió Europea i a les Nacions Unides. Encara més en general, la confiança és una mancança en qualsevol forma d’exercici del poder en qualsevol organització. Sense confiança, no hi ha autoritat. I, sense autoritat, el poder esdevé mera coacció i els qui l’haurien de seguir s’hi resisteixen. A Espanya hi ha un cas que, si no el més greu, és el més escandalós: el del Tribunal Constitucional. Tot i la seva legitimitat jurídica, fonamentada en les lleis, és un organisme sense cap autoritat, en el sentit weberià de l’expressió. És a dir, una institució desprestigiada per l’ús que se n’ha fet. Ara el tribunal ha decidit que totes les sentències siguin acordades per unanimitat per recuperar una certa credibilitat, però el mal ja està fet. El TC té poder, però ha perdut l’autoritat. I li costarà molt recuperar-la.
Doncs bé: en el cas de la política, i més en particular en el de la governança, que és un servei públic la dedicació al qual hauria de merèixer la més alta valoració per part del ciutadà, només pot aconseguir la confiança que necessita per actuar amb autoritat si disposa de mecanismes de control forts i independents. Les velles -i no tan velles- cultures autoritàries en l’exercici del poder, aquelles que pensaven que la capacitat de coacció era millor que no pas que se’n reconegués l’autoritat, consideraven que aquests mecanismes de control ja eren símptoma de desconfiança. Tot el contrari: quan un govern facilita el control de la seva gestió, genera confiança i reforça la seva autoritat. I una de les institucions cabdals en els països de més llarga tradició democràtica i més allunyats de l’autoritarisme són els obdusman, els defensors del poble o els síndics de greuges, com en diem a Catalunya. Aquí, el paper de la nostra Sindicatura de Greuges ja és molt més rellevant del que popularment li reconeixem. I amb més mitjans i, sobretot, amb més suport dels mitjans de comunicació i més coneixement del seu paper per part de la ciutadania, la seva influència en la millora de la qualitat democràtica del país seria determinant.
En l’àmbit local també tenim la nostra sindicatura, que els darrers cinc anys ha estat a càrrec de l’advocadessa Isabel Marquès. La seva dedicació ha estat exemplar i ha fet una feina de gran transcendència. Però ho ha fet, com qui diu, amb una sabata i una espardenya. El govern municipal sembla que confia en Isabel Marquès, i li vol demanar que segueixi -ara acaba el seu mandat, ja prorrogat-, però és obvi que no li dóna ni el reconeixement ni els mitjans que són necessaris. De manera que es produeix una equació perversa: si el govern municipal no demostra que confia en la Sindicatura de Greuges, el ciutadà té raons per no confiar en la voluntat sincera del govern municipal de millorar la seva qualitat democràtica. Pensar que en una ciutat com Terrassa la síndica pot assumir aquesta responsabilitat -a dedicació completa- amb un administratiu, un tècnic de suport i una assignació de 600 euros mensuals bruts per dietes no tan sols és un escàndol: és un escarni.
La decisió que prengui el govern municipal -i en particular, el nostre alcalde- sobre el futur d’aquesta institució, que ningú no en dubti, servirà de mesura real i objectiva per saber fins a quin punt estan preocupats, més enllà dels discursos fàcils, per la transparència, la participació i la qualitat democràtica locals.
