Dijous a la tarda, després de la presentació del llibre Figues del meu paner, s’establí una animada tertúlia entre els assistents i un servidor. El públic preguntà i comentà el que volgué, i jo contestí el que bonament se m’ocorregué. Bona gent, ens ho passàrem bé. En Rafael A. em demanà un “article sol·licitat” sobre el meu comentari que, ara, ja de gran, procurava evitar les discussions estèrils, les baralles verbals. Allò de pensar “mira, maco, vés i que et moqui la iaia” però no dir-ho, evitant la confrontació. Els catalans ho som molt, d’aquesta mena; vull dir els catalans normals, assenyats, els qui en totes les facetes de la vida procurem asserenar l’ànim, i intentar veure les coses des de tots els angles; sense renunciar, però, a les pròpies creences, no caldria sinó!
Bé, en Rafael m’interpel·là. Em semblava bé, aquesta actitud? Podia contestar-lo en un article? Li agraeixo la comanda, car a vegades no trobes de què parlar, o ja has parlat tant de tantes coses -o així t’ho sembla- que necessites l’espurna que t’encengui el tema del dia. Començo fent un mea culpa: jo practico sovint aquest art, m’esquitllo de converses que porten fel. Abans discutia fins a l’alba, si convenia; ara ja penso “vens a nannar”, i em retiro. És qüestió de l’edat (de la saviesa de l’edat)? Tal vegada. O és qüestió de comoditat, que no t’espatllin el dia? Potser també, chi lo sa! Si tingués en Salvador a la vora li preguntaria: èticament, fins i tot moralment, és acceptable aquesta actitud? No és trair el teu pensament, en no defensar-lo? Exagerant una mica, no és un ajupiment intel·lectual, la genuflexió del dèbil, de l’esclau? Encara un altre angle, més judeocristià: en no confrontar les teves idees, no prives l’adversari de conèixer un altre punt de vista, d’enriquir-se ell també, o, fins i tot, de canviar d’opinió? Ja veuen, el tema adquireix profunditat, tanta com vulguin.
En absència del mestre m’hi arromangaré tot solet. Jo crec que la dificultat de conversar, sobre qualsevol tema, sorgeix en el moment que un dels dos conversants, o ambdós alhora, adopten una posició maximalista, poc respectuosa, o tan abassegadora que no deixa espai de rèplica al seu interlocutor, o tan allunyada de la realitat constatable que fins nega fets raonablement objectius a l’abast. Si hom, en una discussió, afirma que caldria liquidar tots els rics, o que tots els del PP són uns corruptes, o que Mas està venent la sanitat catalana, doncs queda poc marge per a la discussió: o ets de la seva corda, o ja pots esgargamellar-te, que poc en trauràs res de clar. En aquests casos, jo recomano no perdre el temps i dir-li adéu ( i pensar “que et moqui la iaia”)… Veuen, ja hi he caigut una altra vegada! Va, refem-ho: en aquests casos, tal vegada seria prudent, i profitós, de contestar al qui així ens parli amb un: “Mira noi, jo ho veig totalment diferent de com tu ho veus; és tal la distància que ens separa, que si tu no t’apropes a una posició més raonable no podrem continuar parlant, ja que no tenim cap base comuna des de la qual partir”, i després d’haver-li amollat aquesta reflexió, llavors sí, acomiadar-se educadament i confiar que l’altre s’ho repensi una mica, i que a la propera circumstància sigui un xic més ponderat.
Tot això no passa entre gent entenimentada, aquella que afirma que tot es prou difícil, però que tanmateix cal fer reformes, cal canviar coses, fins i tot les més grans, perquè o bé no funcionen, o bé han quedat desfasades, o bé han esdevingut, fins i tot, perjudicials, nocives, impagables o impracticables. Nogensmenys, hi ha coses gruixudes, molt extremes, que no es poden tolerar ni en una conversa familiar. Home! Si algú els negués l’evidència que Espanya ens roba, als catalans, enviïn-lo directament que el moqui la iaia, i, de passada, a pastar fang!
Nota: si algun altre lector vol suggerir-me un tema, només cal que l’escrigui al meu correu, apruness@gmail.com, i procuraré satisfer-lo.
