Aquest 8 de desembre ha fet trenta-cinc anys que John Lennon ens digué adéu. La bogeria d’un eixelebrat ens l’arrabassà. Era un dels quatre components del llegendari grup dels Beatles. Qui no recorda la profunditat emocionant de la melodia i lletra del seu Imagine ?..
"Imagina’t que no hi ha cel.
És fàcil si ho intentes,
sense infern sota nostre,
damunt nosaltres només el cel blau.
Imagina tota la gent
vivint al dia…
Imagina que no hi ha països.
No és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina’t tota la gent
vivint la seva vida en pau…
Diràs que sóc un somiador,
però no sóc l’únic…
…I espero que, algun dia, t’uniràs a nosaltres.
Aleshores, només hi haurà un sol món.
Imagina’t que no hi ha propietat.
No sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina’t que tothom
ho comparteix tot arreu del món."
El seu cervell bullia quan va compondre aquesta cançó. De ben segur que idealitzava un món millor. Sense fronteres per als refugiats. Arrelat en fortes conviccions de pau. Lluny del fanatisme d’uns pocs que porten tothom de corcoll. Pautat damunt de principis de més igualtat i solidaritat. Què ho fa, doncs, que -a hores d’ara- gairebé siguem al mateix punt que llavors? Certament en Lennon era un dels mites de la no-violència. Com, a la dècada dels seixanta, ho havia estat el pastor baptista Martin Luther King. O en Mahatma Gandhi, a les albors del segle XX.
Mai no ha d’ésser utòpic lluitar per un món que s’assembli a una bassa d’oli. On tot es trobi amarat de diàleg, embolcallat pel somriure, farcit de convivència i germanor. És ací on contraposo el Imagine there’s no heaven (Imagina’t que no hi ha cel) amb un altre títol musical: Tears in heaven (Llàgrimes al cel, del guitarrista Eric Clapton)…
…No voldria plorar la mort de ningú. Menys, encara, quan se li ha pres la vida de forma brutalment incomprensible. Em produeix una tristor immensa el fet de recordar les barbàries de París (13 de novembre d’enguany), Ankara (10 d’octubre ), Tunísia (18 de març i 25 de novembre), Madrid (11 de març de 2004), Hipercor (19 de juny de 1987) o qualsevol altre indret del planeta.
Vull enamorar-me, constantment, del missatge històric que proclama la universalitat del "tots som germans". Sense necessitat de recórrer als mítings dels polítics o frares del moment. Malgrat que pugui semblar un sentiment inabastable, entenc que tenim molts deures per fer. A partir de l’univers personal de cadascú.
Accepto passar per la vergonya de passar per somiador. De la mateixa manera que dibuixo la percepció -al meu subconscient- que no estic sol. Que som una allau els qui formem part d’aquest nou exèrcit.
En cloure aquesta reflexió, tinc tot el dret a seguir imaginant, somiant i plorant.
De la mateixa manera que ho feia qui -per a molts- no era altra cosa que un hippy il·lús.
