La inauguració de les obres de remodelació del Centre Cultural (així, en majúscules i per antonomàsia per als terrassencs) està suscitant un interessant debat sobre el model cultural de la nostra ciutat. Un debat que va iniciar amb un molt encertat article Xavier Marcet fa unes setmanes, que va reprendre Isaac Albert dijous passat i va continuar Amadeu Aguado ahir mateix. Els dos primers articles parlen del nou encaix que ha de tenir el Centre Cultural en l’ecosistema cultural terrassenc. L’article d’Amadeu Aguado, a banda de la precipitació i de les ganes de rebatre Isaac Albert, no sé ben bé de què parla. I és una llàstima perquè l’article d’Isaac Albert, i el debat en si, es mereixia una assossegada i meditada resposta per part de l’equip de govern, perquè el tema no és menor.
Terrassa fa molts anys que no té un model sobre el qual bastir els criteris de política cultural amb què prendre les decisions que afecten la vida cultural de la ciutat. Per trobar un model cultural de ciutat ens hauríem de remuntar a l’època Royes. A partir d’aquí, els successius regidors de cultura, els responsables últims de pensar-lo i, sobretot, d’implementar-lo, no ho han fet, possiblement superats pel treball ingent del dia a dia. L’últim intent de construir un model cultural per a la ciutat va ser el malaguanyat “Llibre Blanc de la Cultura”, un molt considerable esforç de molta gent que ha quedat abandonat en un calaix d’algun despatx de la regidoria de Cultura. No cal que ens omplim la boca amb les paraules “governança” i “participació” si no som capaços o no estem disposats a assumir les conseqüències que l’aplicació d’aquests conceptes comporta. Quin sentit té implicar un grup ingent de professionals de la cultura, fer-los debatre i treballar durant més de dos anys, fer-los redactar un document farcit de propostes raonades i raonables, si a l’hora de la veritat no s’està disposat a aplicar-ne ni les més elementals, ni les més assumibles per a qualsevol equip de govern? I, encara més, quin sentit té impulsar tot el que he dit anteriorment per acabar havent de llegir al diari, en boca de l’alcalde, que “una de les principals apostes culturals de Terrassa serà el circ”. No tinc res contra el circ, però que algú em digui en quina pàgina del llibre blanc apareix aquesta aposta com a principal, ni com a secundària em penso. En canvi, entre les pàgines 89 i 117 de l’esmentat llibre hi ha dos articles magnífics sobre la governança cultural, especialment, el del professor Joaquim Rius Ulldemolins és de lectura obligada per a tots els agents de la cultura terrassenca perquè el seu disseny de les relacions entre sector públic i privat de la cultura és canònic.
El Llibre Blanc és un molt bon fonament, una molt bona base de la qual partir per construir el model cultural de ciutat que Terrassa necessita amb urgència. Un model que ajudi, tant el patronat que regeix el Centre Cultural com el mateix Ajuntament, a concebre quin ha de ser el paper futur de l’esmentat Centre dins l’ecosistema cultural terrassenc, com he dit abans. Un model que deixi clar quina relació, i quina interacció, han de tenir el sector cultural públic i el privat a la nostra ciutat. Un model que clarifiqui quin ha de ser l’objecte prioritari de les polítiques culturals terrassenques: els ciutadans, els creadors, les associacions? Si això no es té clar, el conjunt de les polítiques i les accions culturals no suma.
El mínim que es pot exigir a un polític és que ens sàpiga explicar per què fa les coses i pren determinades decisions. I si no hi ha model, no hi ha projecte, si no hi ha projecte, no hi ha criteri i si no hi ha criteri es cau en la improvisació, una improvisació, val a dir, en què hi ha alguns polítics que s’hi mouen massa reiteradament.
