En això de l’amor i les relacions, el millor és prendre-s’ho amb humor i si el vaixell s’enfonsa és inútil mantenir-lo perquè en els nostres dies ningú criminalitza ningú que vegi que la seva relació no tira, no funciona, no es tracta d’un fracàs personal, sinó d’un canvi d’objectius en la intimitat de la parella, en la passió de la parella i en el compromís amb la vida diària. Del que s’ha dit el millor és l’humor com passa al musical "73 raons per deixar-te", un musical català de Guillem Clua per a qui la prioritat en la seva línia d’acció dels personatges és que ens expliquin una història pròxima a la de l’espectador perquè es produeixi la catarsi necessària en tot espectacle teatral des dels grecs.
El musical té una mica de "T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré", el piano, el violí i un tempo musical que ens sedueix de la mà del terrassenc Jordi Cornudella. La directora és la mateixa que la del musical de Joe DiPietro i Jimmy Roberts, Elisenda Roca, coneixedora del to de comèdia del gènere musical, a la festa de les coincidències se suma Mercè Martínez, de qui admirem la seva inesgotable energia per moure’s per l’escenari del teatre Goya de Barcelona com a ballarina amb sabatilles vermelles. Les cançons són el motor que fa avançar l’acció dramàtica i que confereixen als personatges el marc emocional en el qual viure el seu moment de veritat.
La parella sentimental, la protagonitzen una Mercè Martínez meravellosa que passa pel carrusel sentimental de l’amor al costat de Marc Pujol, els dos actors encarnen aquestes parelles modernes que no trenquen per l’aparició d’un tercer, aquí no hi ha triangle sentimental, més aviat la ruptura ve derivada de la forma de vida actual, els horaris laborals, l’atur, la no coincidència a valorar les coses importants de la vida, els pares de cada un d’ells i així fins a 73 raons, algunes amb més pes que d’altres. Raons i arguments que naveguen entre el teatre de text, la comèdia d’embolics de tota la vida i el musical, una mica de tot per seduir l’espectador sobretot amb la música que és el veritable eix central de l’obra. Al costat del tema de la parella es cola el tema dels sogres, que són com dues àncores que serveixen de suport als personatges, més que obstacles en el camí com podria semblar a primera vista quan comença l’obra. Els pares continuen amb la seva tasca de protecció dels fills, encara que aquests hagin deixat enrere l’adolescència fa ja molts anys, en aquest paper de pares hi ha Abel Folk i Mone Teruel.
La presència del tema de la relació entre pares i fills incorpora el melodrama, i el tema de les segones oportunitats, la brevetat de la vida i el significat profund de viure.
En resum, un musical en què com a mínim tenim 73 raons per veure, sentir, reflexionar i escoltar, que en els nostres dies turbulents en què vivim no és poca cosa.
