És impossible, aquesta setmana, no referir-se a l’extraordinària Diada dels Minyons de Terrassa de diumenge passat, i al seu impressionant 4 de 10. Si hi afegim la resta de castells i, en general, tota la temporada, ja no només es pot parlar com feia aquest diari de “la millor actuació castellera de la Història”, sinó a la “possiblement” -per deixar un cert marge a la discussió- millor temporada de la Història, d’una de les millors colles de tots els temps.
Però, a part d’aquest reconeixement per allò que és més visible dels castells, les seves construccions a plaça, en allò que voldria posar l’accent en aquest article és en allò que hi ha més ençà de l’activitat castellera: l’experiència associativa al voltant d’una cultura popular que, per molt que tingui orígens tradicionals, s’ha sabut acomodar als temps actuals i projectar-se cap al futur. I és que l’experiència associativa és molt més que els seus resultats davant del públic. La vida associativa es fonamenta en unes habilitats bàsiques que són les que expliquen els èxits finals. I estic segur que quan una organització, siguin els Minyons o qualsevol altra, passa moments de feblesa en els seus resultats finals, també és perquè trontolla la seva base associativa. L’aprenentatge de les virtuts cooperatives; de la importància de la constància i la tenacitat; del paper del lideratge i del seu reconeixement pel conjunt dels membres, i tantes altres condicions són la veritable “pinya” de qualsevol projecte com el que exemplifiquen els Minyons.
I qui diu els Minyons diu el món de les corals, el del voluntariat o el de la resta d’associacions de cultura popular. I és tan important aquest aprenentatge que en els països més savis el saben valorar adequadament.
Per exemple, per passar la selecció per ser mestre a Finlàndia, presentar un currículum destacat d’activitat associativa és fonamental. I, en les entrevistes per accedir a les millors universitats, tenir experiència associativa també és fonamental. Fa poques setmanes, en una trobada de voluntariat lingüístic organitzada per la Xarxa Vives, majoritàriament del País Valencià, em comentaven la gran quantitat d’actuals líders socials i polítics que havien descobert la seva vocació de servei i s’havien format en aquesta activitat. I tots recordem el paper que va tenir l’escoltisme en la primera generació de líders socials i polítics de la democràcia. És a dir que, més enllà de les bones estones d’espectacle o de servei que ens poden oferir aquestes organitzacions, hi ha uns efectes a llarg termini que són tant o més rellevants.
Des d’aquest punt de vista, el que sembla incomprensible és que les autoritats municipals no atenguin millor aquestes organitzacions de cultura popular. Per als grups del centre de la ciutat, hi ha cedit un espai compartit entre molts a l’antic edifici del Condicionament Terrassenc, però clarament insuficient. Ara a l’hivern, per exemple, la canalla dels Bastoners de Terrassa han d’assajar a la intempèrie en unes condicions tan lamentables que no tenen cap justificació, i per les que fa anys que només reben promeses i allargues sobre la seva resolució. No ho entenc. No atendre l’associacionisme, especialment aquest que és escola de les millors virtuts ciutadanes, és d’una irresponsabilitat inexplicable. I que no se’m digui que és una qüestió de pressupost perquè, de diners gastats en organitzacions locals d’interès públic dubtós, n’hi ha molts i massa.
