A Terrassa sempre ha existit la convicció que han estat pioners pel que fa a la poesia visual catalana. Diuen els experts que certament en van ser pioners però no els primers, encara que per poc. Bé, això és pura estadística. El cert és que a Terrassa l’Escola la Roda i la revista Cap de Turc van tenir una significació especial en aquest camp, de la mà del gran pedagog i poeta visual Jordi Vallès. El cert és que Mirall de Glaç va publicar poesia visual de gran nivell. I també és cert que la primera i única vegada que es va concedir el Premi Lo Pardal, de poesia visual, patrocinat per la Fundació Guillem Viladot d’Agramunt, el va obtenir el terrassenc Antoni Abad.
Amb aquest històric bagatge ciutadà és lògic que des de les planes del Diari de Terrassa es faci conèixer una exposició singular, "27s", de Xavier Canals, que es presenta a l’Escola de Llotja Sant Andreu de Barcelona. Exposició singular per diversos motius. El primer: perquè des de fa anys és quasi impossible veure una mostra de poesia visual. El segon: perquè es tracta d’una exposició que ha creat Xavier Canals, un dels artistes clàssics de la segona generació de poetes visuals catalans. El tercer: perquè no només es tracta d’una exposició personal, sinó a la vegada quasi una història completa de la nostra poesia visual.
És impressionant veure la gran Nau U de l’Escola de Llotja Sant Andreu amb les parets i el terra recoberts de poemes visuals desenvolupant un recorregut històric i un procés conceptual alhora. Xavier Canals per celebrar el 700è aniversari de la mort de Ramon Llull -l’obra del qual li va canviar la vida-; per celebrar que fa 27 anys va empènyer i fou determinant per fundar l’especialitat d’il·lustració a l’Escola Llotja; per celebrar que als seus 27 anys va organitzar la important 1a Trobada de Poesia Visual dels Països Catalans.
El recorregut històric de la mostra ens informa de les exposicions i fets més importants de la poesia visual catalana, en bona part impulsats pel propi Canals: catàlegs, crítiques de premsa i fotografies documentals ens donen una visió precisa, lineal, d’uns anys rics en esdeveniments i en creativitat en aquest tema.
I la raó capital de la mostra: evidenciar fins a on pot arribar la poesia visual. No pensem en una imatge o en un recull d’imatges com si fossin uns cartells més o menys grossos o més o menys incisius. Pensem en una gran nau que en el seu terra escriu una pàgina coral, profunda, enigmàtica, ambivalent. Com en les grans construccions històriques, arquitectòniques, literàries, musicals o escultòriques, ens enfrontem a una poesia visual sostinguda per una estructura numèrica que la fa hermètica, fet que salva la lírica-estètica. Aquest concepte d’estètica-lírica en conjunt els poetes visuals el rebutgen, ja que pensen que és una concessió que no s’ha de permetre al seu mitjà expressiu. Jo crec que tota creativitat desenvolupa intrínsecament una estètica, i encara sóc més radical: la poesia visual pel seu plantejament formal té -perquè la necessita- una alta dosi de lirisme.
Xavier Canals ens introdueix, de sobte, violentament, en un ampli món fascinant, en què set poemes visuals plantegen una lectura ambivalent, com tota la poesia, com tota gran obra. Ens introdueix en els grans enigmes de la vida, de la natura, de la política.
Xavier Canals en una complexa i hermètica creació ens remet més enllà de la poesia visual: ens situa a l’epicentre d’un tsunami conceptual i líric que ens inunda i trasllada a un món de sensacions i certeses.
