Cadascú és molt lliure i amo de les seves opinions. Algú sense etiquetes, sense altres compromisos coneguts que els que tingui amb la seva pròpia consciència, és un ésser incòmode per definició, que es converteix en sospitós precisament perquè està lliure de tota sospita. Algú sense etiqueta amb prou feines sobreviu en aquest món estrany de gent uniformada. No són sempre els individus els que busquen una tribu en la qual aixoplugar-se. En rares ocasions és al revés: la tribu no permet fugides ni menyspreus ni més idioma que el que tots parlen. Però gràcies a la música continuem tenint titans, almenys mentre dura la representació.
Els espectadors coneixen Carles Santos (Vinaròs, 1940) per les seves fascinants músiques, per la seva vessant extravagant i provocadora. Creador inclassificable. Virtuós del piano. Una figura única. A la primerenca edat de cinc anys comença a tocar el piano i tota la seva adolescència la passa interpretant els clàssics. Aquest "nen prodigi" es converteix en un professional i un cap visible de l’avantguarda europea, en les seves estones lliures té cura de gallines a la casa que té al seu poble. El pianista i compositor valencià Carles Santos és un d’aquells rars artistes que pretenen posar el món i l’art cap per avall. Com tot geni té els seus incondicionals, entre els quals em trobo, i els seus detractors. El seu mètode de composició consisteix a memoritzar mentre va construint els diferents temes, de manera que, seguint una mena de guió general, pot adaptar aquestes obres a tots els seus recitals, fent impossible que hi hagi una versió de referència. Hem vist gairebé de tot en els seus espectacles. Destrossar i cremar pianos ja ho havia fet, eren els temps de l’energia creativa del jovent, ara, aquest creador de noves tendències ni toca el piano ni parla ni canta. S’arrossega i camina per l’escenari a "Patetisme il·lustrat, a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.
La relació de Carles Santos amb la música ha estat sempre desmesurada i poc convencional. El compositor emprèn un exercici d’introspecció que ens permet descobrir una peripècia vital vehement com sempre, però en aquesta ocasió amb una particularitat: el dolor, la tristesa i la malenconia.
Al costat de Santos en escena trobem l’actriu Mònica López, la percussionista Núria Andorrà i la ballarina Dory Sánchez, que col·laboren en la creació d’un món ple d’imatges oníriques, per exemple el moment on una gran cortina sembrada amb multitud de vertiginoses sabates vermelles de taló d’agulla avança des del ciclorama fins a la boca del teatre arrossegada per la ballarina i després a manera de catifa sobre l’escenari serveix de base per a una inestable dansa de l’impossible, la dansa i la música del sexe, del dolor, de l’amor, de la incomunicació, de la submissió i, sobretot, una aventura intel·lectual d’un home a qui cada dia creix una neurona il·lustrada, emocionant, punyent i honesta d’un Carles Santos inusual, singular i un esclau de la llibertat.
