Amb la celebració de la solemnitat de Jesucrist Rei de tot el món culminem l’Any Litúrgic. Penso que pot ser un bon moment per fer-ne balanç, per reflexionar sobre la vivència i la formació litúrgica de les nostres comunitats i també sobre la percepció que en tenen els nostres contemporanis. La litúrgia té significació per als nostres coetanis? Segueix essent litúrgic l’home d’avui? Romano Guardini va escriure fa gairebé 100 anys un llibre titulat L’Esperit de la litúrgia en què ja es plantejava la dificultat sobre la capacitat litúrgica de l’home modern. No ens és difícil constatar que l’home actual, en una societat molt més secularitzada, amb una mentalitat més tecnocràtica i tecnològica, té una dificultat incomparablement més gran per comprendre els ritus i els gestos de la litúrgia.
La Constitució Sacrosanctum Concilium sobre la sagrada litúrgia del Concili Vaticà II la defineix així: "Amb raó, doncs, la litúrgia és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en el qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i es realitza la santificació de l’home d’acord amb la naturalesa de cadascú, i tot el cos místic de Jesucrist, o sigui el cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament" (núm. 7). I és que en el curs de l’Any Litúrgic contemplem els misteris de la vida de Crist, la seva passió, mort i resurrecció. A les celebracions vivim l’encontre amb Déu Pare, en Crist i en l’Esperit Sant, com un diàleg a través d’accions i paraules. També s’hi realitza la trobada amb la comunitat, amb els germans, que és expressió de la comunitat eclesial. I tot això mitjançant signes sensibles que expressen la santificació de la persona i l’exercici d’un culte públic.
Jo em pregunto: què podem fer els pares, catequistes, monitors, sacerdots, quan els petits o els joves de casa ens diuen que no volen anar a missa perquè "s’avorreixen"? Seria un error greu plantejar la disjuntiva de si em diverteix o m’avorreix. Tampoc plantegem així el fet de menjar cada dia, anar a escola o a la consulta del metge. Hi ha aspectes essencials a la vida que no es plantegen en clau de diversió o avorriment, sinó segons la seva importància i necessitat. Pensem, per exemple, en l’alimentació, la salut, la formació intel·lectual, etcètera. Aquestes coses cal realitzar-les perquè són essencials per a la vida, perquè són imprescindibles. Doncs bé, la santa missa, els sagraments i l’oració són essencials i insubstituïbles per a la maduració integral de la persona, per al creixement de l’esperit, per a la salut de l’ànima, per a la vida de les persones i dels pobles.
No cerquem, doncs, en la litúrgia un entreteniment extern, unes celebracions "divertides", perquè el sacerdot no és un monologuista o un "showman". És cert que cal preparar bé les homilies, els cants han de ser els adequats i els lectors han de proclamar bé les lectures; també s’ha de crear el clima propici per viure a fons la celebració; més encara, cal formar en l’esperit i en la lletra de la litúrgia els fidels perquè captin la riquesa profunda dels gestos i dels símbols, i sobretot s’ha de propiciar la vivència profunda del misteri d’amor de Déu que s’ha manifestat en Crist i que es fa present a la litúrgia.
L’autor és el bisbe de Terrassa
