Més enllà dels problemes habituals que una ciutat com Terrassa ha de resoldre -la gestió dels residus i la neteja de la ciutat, el control dels sorolls, la mobilitat urbana o l’incivisme, per posar alguns exemples-, també n’hi ha que tenen data fixa i localització precisa. Aquesta setmana que acabem, n’hi ha dos de considerables que han estat notícia, que fa temps que s’arrosseguen i que em temo que encara tardarem a veure resolts. Parlo, com el lector ja deu haver imaginat, de la remodelació de la zona pública del Vapor Gran i del proper final de la concessió del servei municipal d’aigua a la Mina de Terrassa.
En molt bona part, són dos temes que s’han agreujat per la dificultat -o la incapacitat- de resoldre’s a temps. Pel que fa al Vapor Gran, si ara es pensa que la resolució passa per la redefinició dels espais -murs, pendents, escales, arbrat, localització del parc infantil, senyalització…-, vol dir que la planificació original va ser errònia, i que des que es va inaugurar -fa prop de deu anys?- no s’hi ha sabut actuar adequadament. Certament, podria ser que les noves intervencions suggerides tampoc no resolguessin el problema. Ja coneixem el cas de la Rambla, en què la remodelació encarregada a una urbanista de luxe, a més dels contratemps de manteniment per la deficiència dels materials emprats, en cap cas no ha resolt el problema de fons. Qui sap si en el cas del Vapor Gran les raons de fons tampoc no passen per posar arbres, llums o senyals. I caldrà que els representants municipals aclareixin sobre si cal posar-hi més establiments comercials perquè hi vagi gent, o si es considera que no es pot col·lapsar la mobilitat i es posen entrebancs tant a determinats establiments com a la circulació que hi portaria vianants. Ja en parlarem.
Pel que fa a la gestió de l’aigua, com que fa anys que se sabia quan s’acabaria la concessió, també sobta que a un any de la data encara no s’hagi decidit res i fins i tot se’ns digui que no es disposa de la informació necessària per estudiar-ho. Sembla que l’Ajuntament va començar a actuar -és un dir, és clar- el 2001, signant un conveni “en previsió” del que havia de passar quinze anys després. Fa, doncs catorze anys. I, coneixent la bona feina de Mina d’Aigües de Terrassa, no em crec que la desídia vingui de part seva, més enllà del que pugui ser la defensa legal i legítima de la seva posició. Per tant, cal tornar a assenyalar la ineficàcia d’una administració que no és capaç d’actuar a temps. És a dir, que és ineficient.
La resolució d’ambdós temes, sempre ben embolicats amb el recurs als “processos participatius”, s’ha hagut d’acabar cedint a comissionats externs a l’Ajuntament. No sé si això es pot considerar que són casos de privatització de la gestió d’una institució pública, d’aquests que -només en algunes ocasions, quan convé- tan escandalitzen i denuncien les esquerres radicals. Però sí que significa que la nostra administració local no es veu capaç de resoldre aquests desafiaments amb els seus propis tècnics, de manera que gestió i lideratge se cedeix a tercers, triats arbitràriament. En qualsevol cas, el temps dirà si aquesta haurà estat una bona solució per resoldre un problema que ella mateixa o ha creat, o ha fet créixer innecessàriament.
