Amb l’aprovació de la creació de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT), resultat de la fusió de l’Escola d’Enginyeria de Terrassa (EET) i l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeries Industrial i Aeronàutica de Terrassa (ETSEIAT), la UPC ha pres una decisió sensata i correcta. Es guanya massa crítica i s’acaba una divisió entre escola universitària i escola superior que les successives reformes legislatives havien deixat sense sentit.
En la cronologia gruixuda de la universitat a Terrassa, a la creació de l’Escola Industrial el 1902-04, l’Escola Superior el 1957-62 , l’ampliació del campus de Terrassa de la UPC a inicis dels anys noranta, s’hi afegeix ara aquesta nova fita de creació de la nova escola d’enginyeria que fusiona les anteriors i incorpora els estudis d’aeronàutica. Fins als anys vuitanta, les escoles universitàries de Terrassa van estar completament vinculades a la pulsió tèxtil de la ciutat. Els industrials terrassencs van pressionar a través d’Alfons Sala, parlamentari a Madrid, per a la creació de la primera Escola Industrial i en els anys cinquanta fou Antonio Sala qui va liderar la coalició local per tenir una Escola Superior d’Enginyeria. Les escoles de Terrassa van exhibir una notable expertesa en el món del tèxtil tot i que en la seva integració en la Universitat Politècnica de Catalunya (1971) van quedar com a escoles “followers” de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona.
A finals dels vuitanta i inicis dels noranta, l’expansió de la Politècnica a Terrassa va passar per ampliar el campus i crear l’Escola d’Òptica. Es va desenvolupar una estratègia potent del campus de Terrassa liderada inicialment per Josep Xercavins. Van ser anys d’una gran efervescència que després va anar declinant. Era un moment en què arribaven cants de sirena a les orelles de Manuel Royes per flirtejar amb la idea de crear una Universitat de Terrassa, en un context de reivindicacions locals per la comarca pròpia. En la mida que em va tocar definir l’estratègia universitària de Terrassa en aquells anys, m’hi vaig oposar fermament, no perquè no tinguéssim prou massa crítica, sinó per la manca de gruix investigador i de lideratges acadèmics indiscutibles. Ens va semblar que el camí que aleshores emprenia Vic amb una universitat pròpia no era el camí que ens portaria a l’excel·lència universitària. Recordo que feia broma amb Manuel Royes dient-li que segur que li agradaria anar ben acompanyat del rector de la Universitat i del bisbe d’Ègara (de bisbat, de fet, n’hem acabat tenint) però que no era el model que en l’entorn metropolità en què ens movem tingués més sentit. I Royes, que si alguna cosa tenia clara era la relació de Terrassa amb Barcelona, ho va veure claríssim.
La fusió de les escoles permet ara reprendre un projecte de campus de Terrassa més estratègic i amb més pes específic dintre de la UPC. Per fer-ho, a més de reforçar lideratges, cal pensar la nova escola i el campus en general en una estratègia que contempli la gestió del talent, l’aposta per grups de recerca d’alt impacte i uns mecanismes de valorització més eficients. Segurament, el campus ha d’assumir una major influència més enllà de la ciutat, ha d’irradiar-se més sobre l’eix de la B-30 i pot jugar un rol important en les apostes d’èmfasi industrial que el Vallès necessita.
Si ens mirem el balanç de l’impacte del campus de Terrassa en els darrers 25 anys, ha estat molt positiu, ha fixat Terrassa com la ciutat universitària més important fora de les capitals de província. Segurament no ha cobert les expectatives que teníem a inicis dels anys noranta pel que fa al revulsiu econòmic i la notorietat científica. No ha tingut l’impacte urbanístic que ha tingut a ciutats com Girona, ni ha consolidat noves grans instal·lacions científiques, ni s’ha distingit per un vector diferencial en la valorització del coneixement i la internacionalització. Ha consolidat grups de recerca importants i ha impulsat els estudis d’aeronàutica (2004-05). Ni hi ha motius per l’autocomplaença papanates ni per a una visió hipercrítica. En tot cas, queda molta feina per fer.
Per a Terrassa, la universitat és massa important com per no mantenir-hi una mirada, a la vegada, crítica i estimulant. Des d’aquest punt de vista, hom té la sensació que hi ha més copets cordials a l’esquena que complicitats reals per teixir projectes que sorprenguin i desafiïn inèrcies i el que es pot esperar del campus de la UPC a Terrassa. La ciutat, a través del poquet que li queda de societat civil i de l’Ajuntament, s’ha d’implicar i fer propostes de volada que ajudin un campus que, com que el tenim i és important, el poden criticar, si no el tinguéssim, però, ens semblaria imprescindible.
Toca estratègia i lideratge per part de la UPC i major implicació per part de la ciutat. La fusió de les escoles ofereix una oportunitat ideal per rellançar el campus.
