El tomàquet, el pebrot, la patata i l´albergínia són els quatre aliments que pertanyen a la família de les solanàcies comestibles. L´albergínia és una hortalissa que pot tenir forma allargada i prima o bé de globus, segons la varietat. A Espanya, la més comercialitzada és la de color negre o morat, tot i que també n´hi ha de blanca, groga, vermella i jaspiada.
És una verdura que es cultiva en hivernacles, que està disponible tot l´any i que a l´hora de comprar-la cal triar les unitats que tinguin la pell uniforme i lluent i destriar les que presentin taques, arrugues i zones toves.
Fora de la nevera l´albergínia aguanta poc més de deu dies i és recomanable conservar-la aïllada de la resta de fruites i verdures.
A les dietes d´aprimament i de control de pes és un dels aliments recomanats perquè té poques calories, és rica en aigua (92%) i en potassi, un mineral ric per al bon desenvolupament de l´activitat muscular, tot i que també conté fòsfor, calci, magnesi i ferro.
Pel que fa a les vitamines conté en més quantitat les del grup B9 que, amb la B12, participa en la síntesi de l´ADN i per això és important consumir-la durant els mesos de gestació.
Cuinada al forn, al microones, al vapor i en forma de crema l´albergínia és fàcil de digerir. A més, afavoreix la funció hepàtica, com tots els vegetals que tenen un gust amargant. Si es fregeix, la seva polpa esponjosa fa que quedi impregnada en oli i que dificulti la digestió.
A més, es pot preparar pelada o sense pelar, tot depèn del plat que s´elabori. Si no s´ha de treure cal comprar fruits joves per evitar que la pell (rica en fibra) quedi dura. Una de les seves particularitats és el gust amargant. Per eliminar-lo se sala la polpa (es passa per aigua i s´eixuga amb paper absorbent abans de cuinar-la) o s´hi afegeix suc de llimona abans de posar-la al foc. Les receptes més tradicionals a la cuina catalana són: al forn, amb gavardina, amb peix, arrebossades, farcides (de carn i verdures) i gratinades amb beixamel. També se´n fan bunyols, coca de recapte, escalivada i samfaina.
La primera documentació sobre l´albergínia en llengua castellana es troba en el llibre “Cancionero de Baena”, del segle XV, tot i ser una hortalissa que data del 2000 aC. El seu cultiu se situa al nord-est de l´Índia, Birmània i la Xina. Tot indica que el seu nom prové del vocable persa “badindjan”, que després va passar a l´àrab.
Els comerciants àrabs la van portar al nord d´Àfrica i, a l´Edat Mitjana, va entrar a Europa per l´Espanya musulmana. A partir de llavors, el seu cultiu es va generalitzar pel Mediterrani.
Els majors productors mundials són, a hores d´ara, la Xina i l´Índia, a més del Japó, Itàlia, Grècia i Espanya. //
