Una petita capella amb la imatge de sant Antoni presideix la façana principal de la masia de Can Bogunyà. Per davant de la casa passeja en Javier Serred, de 75 anys. Va arribar al mas fa més de quatre dècades des de Tronchón, un petit poble de Terol.
“Jo allà ja feia de tractorista i em vaig assabentar que a Can Bogunyà en buscaven a un. Les condicions de treball eren millor que les que tenia al meu poble, així que vaig venir cap a la masia amb la família”, recorda.
A Can Bogunyà, en Javier hi ha passat uns 35 anys amb la seva dona. Ja vidu, continua a l’habitatge que hi ha a la part posterior de la masia, on sol rebre la visita dels seus tres fills, en Javi, la Nati i en Fernando, que eren petits quan van anar a viure a Can Bogunyà. Van criar-se al mas i cada dia baixaven a Terrassa per anar a l’escola.
“Tots els meus records són en aquesta casa –comenta. De fet, ja he oblidat com era la meva vida amb la dona i els fills abans d’arribar a Can Bogunyà.” En Javier no era el masover de la casa de pagès, sinó que en treballava els camps amb el tractor i si convenia ajudava a fer pinso perquè els vedells (diu que n’hi va arribar a haver uns 200) poguessin menjar cada dia.
“Quan vaig aterrar a Can Bogunyà, i durant molts i molts anys, es podia viure bé de treballar la terra. Ara ha canviat i a més hi ha el problema dels senglars, que remenen els camps i s’ho mengen tot”, assegura aquest home de camp que no té cap intenció de deixar de ser-ho.
“Que si jo vull viure a la ciutat, a Terrassa? Mai de la vida –diu convençut. A una masia és on de debò estic bé. Allò d’allà baix és un infern! Pensa que a la nit, aquí, no sento ni mig soroll. Vull tenir aquesta vida fins als meus últims dies.”
El seu gos, en Clavel, el saluda bordant quan en Javier surt de casa per anar a buscar el pa a Terrassa, com fa cada matí. “De vegades treballo una mica a l’hort. Hi tinc dos enciams i poca cosa més, però em serveix per entretenir-me”, explica. “On he d’estar, sinó a Can Bogunyà? En un pis de Terrassa no faria pas res. Aquí quan vull prenc el sol mentre veig els cotxes de la B-40 –diu. Ja poden anar fent.”