Carme Pla (Terrassa, 1966) i el seu germà, en Pep, destaquen dins d´una professió que no els relaciona com a familiars. Ell és el director del Centre d´Arts Escèniques de Terrassa i ella és membre fundacional de T de Teatre, la companyia que l´any vinent celebrarà 25 anys coincidint, també, amb els 50 anys d´una actriu que brilla en la comèdia i el drama.
El 2016 serà un any de celebracions: 25 anys de les T de Teatre i els 50 de vostè..?
Sí, fa una mica de vertigen perquè amb les companyes, amigues i quasi germanes de T de Teatre vàrem coincidir quan estudiàvem a l´Institut del Teatre de Barcelona… I, d´això, en fa molt! De fet, el gener en faré 50 i… Sap que li haig de dir? Que n´estic molt contenta, de la vida que he tingut, perquè ha estat molt plena i satisfactòria, he tingut dos fills encantadors i treballo en una feina que m´agrada, que és emocionant, que em proporciona nous reptes… I tot això no té preu.
Pertànyer a T de Teatre és garantia d´estabilitat laboral?
Ho va ser durant molts anys, perquè teníem unes condicions molt favorables dins d´aquest món. Ara és diferent. Quan ens surt feina, tenim un sou. Si no, cadascuna ens espavilem treballant en altres coses.
Quin aspecte porta pitjor del fet de complir anys?
Suposo que l´aspecte físic, quan et veus a les fotos i t´adones que ja no ets la mateixa. D´altra banda, un dels avantatges d´aquesta professió és que sempre hi ha gent jove, plena d´una energia que tu tenies i que ara, a prop dels 50, la conserves però amb certa mesura i, precisament, aquesta mesura m´està molt bé.
Una de les assignatures pendents és treballar amb el seu germà, en Pep Pla?
Sí i a hores d´ara no hi ha res d´immediat. Estic convençuda que com a companys-actors ens entendríem. Com a director hi hauria el tema de la confiança però haig de reconèixer que em deixaria portar perquè estar a les seves mans seria tot un goig. A més, jo visc al Masnou i ell, a Terrassa. Potser si estiguéssim més a prop li hagués dit de dirigir “Humor humà”, la selecció de contes de Pere Calders, amb alguns de Jesús Moncada, Santiago Rusiñol i Josep Carner. Però amb la Marta Pérez, de T de Teatre, som molt amigues i ella dirigeix molt bé. Ara som al Teatre Maldà, de Barcelona, fins al 6 de gener.
I vostè provarà sort algun dia amb la direcció?
Podria fer alguna cosa senzilla i curta, però no en sé. No tinc dots. Jo sóc feliç interpretant. El teatre és el meu hàbitat natural, on sento que domino més l´ofici. La televisió, en canvi, és diferent perquè tens la tècnica pel mig. Del que fas, amb el que queda, pot variar. Una altra cosa són les “sit-com”, amb públic en directe, que t´obliga a fer les coses a la primera.
I el cinema?
És meravellós, però és el que menys domino. Jo sóc molt expressiva, gesticulo contínuament i em costa trobar la mesura. Necessito un bon director que me la vagi donant. Ara, segurament el desembre, s´estrenarà “El olivo”, d´Iciar Bollaín. Treballar amb aquesta dona ha estat un plaer.
Vostè és mare d´un nen de 16 anys i d´un altre de 10. Seguiran amb la nissaga interpretativa dels Pla?
No, què va! Un només pensa en el futbol i l´altre, en el judo. Potser amb la mare i els tiets -la meva cunyada, Rosa Cadafalch, també és actriu- ja en tenen prou.
És una vena artística que, en el seu cas, va passar de pares a fills?
No, perquè el meu pare era representat del tèxtil i la meva mare ha estat sempre mestressa de casa. Ell era molt bon venedor i aquesta vessant extravertida crec que l´hem heretada el meu germà i jo. Per exemple, després d´una estrena de ben segur que ambdós sortim els últims. Ens agrada xerrar, som amables amb la gent… Uns bons relacions públiques, diria jo. En canvi, la mare sempre ha estat més discreta.
I com van acceptar els seus pares que dos dels tres fills es dediquessin a les arts escèniques?
Una cosa de què estic molt contenta és que sempre ens han deixat fer el que ens vingués de gust. Mai ens van posar impediments ni ens van dir “per què fas això i no fas una altra cosa”. En canvi, en aquest món que sembla més inestable i diferent, el meu germà i jo sempre hem treballat.
Fa 17 anys que viu al Masnou. És possible que torni a Terrassa?
És difícil perquè allà han nascut els meus fills, hi ha el mar, està molt a prop de Barcelona i n´estic encantada. A Terrassa tinc la família, sobretot, i alguns amics. Però vinc tot sovint a casa dels meus pares, a Ca n´Aurell.
Vostè va abandonar la seva ciutat natal quan tenia 27 anys. Amb quin racó d´ara es queda?
Amb les esglésies de Sant Pere i la zona del parc de Vallparadís. És un entorn que ha quedat molt maco. N´han tret molt partit i ara fa molt goig.
