Una enquesta no és un referèndum, evidentment. Però té un cert valor, si no ha estat massa potinejada perquè surti el que li agradaria que sortís a qui paga l’enquesta.
Insistentment, amb eleccions, consultes participatives i altres fórmules de detectar què pensen els ciutadans, com el “CIS català” que ahir es feia públic, surt un país amb un clar empat entre dues meitats. Jo no diria “dividit” ni “esquerdat” ni cap d’aquestes paraules que s’utilitzen per dramatitzar: l’únic que no és normal en una societat plural és la unitat absoluta i homogènia.
No som un sol poble, per sort, i això val per a Catalunya i per a Espanya: som individus que pensem i votem, si ens deixen, i si a sobre els elegits fan una miqueta de cas als electors millor que millor.
Sobre un empat tècnic com demostren els resultats del CIS català, es poden construir moltes coses, però difícilment cap de les parts té força suficient per marcar el camí. No podem considerar aquest escenari com un escenari negatiu. En absolut, al contrari: està ple de possibilitats creatives i intel·ligents perquè tothom hi guanyi i ningú hi perdi.
Va el país per aquest camí? Ni de conya: l’espectacle de Barcelona no és més patètic que el de Madrid. Però vist que ens estan imposant un model de la política “retransmesa” com una competició esportiva, a cara o creu, plena de testosterona, això de guanyar-hi tots no sé pas si té gaire futur…
