a comarca del Vallès Occidental impulsa, com llegíem al diari d’aquest dijous, un pla d’ordenació dels boscos. És una bona notícia per moltes raons, per bé que caldrà esperar a veure’n els resultats per saber quin abast tindrà i quina capacitat d’intervenció donarà a tots els agents afectats.
És una bona notícia, sobretot, perquè els boscos que ara tenim no són pas resultat d’un creixement espontani del medi natural -si és que la paraula “espontani” vol dir res, ni quan parlem de la naturalesa-, sinó que són resultat d’intervencions passades que van modificar el paisatge segons les necessitats d’altres èpoques.
Una visió idealitzada de la naturalesa ens la sol pintar plena de vegetació, amb molts boscos. Però cal saber que, precisament, el que no és “natural” és la proliferació de boscos, i menys de pins, que no són propis del nostre entorn. Si anéssim només un segle enrere, el que veuríem són uns entorns plens de cultius -vinya, oliveres, blat…- i uns boscos molt escassos, tant per la necessitat de guanyar terra per al cultiu com pels usos intensius que es feien del bosc, com a combustible i sobretot per fer carbó. Insisteixo a dir que les visions idíl·liques sobre la naturalesa i la vida plàcida i sostenible al camp són fantasies de la gent de ciutat. Sigui com sigui, l’herència dels usos intensius dels boscos d’alzines i del més recent abandonament dels cultius i la posterior plantació de pins -per fer-ne llenya primer, i després per abandonar-los a la seva sort- ens han deixat un paisatge estrafet, que enganya sobre què érem i, especialment, sobre el que caldria que fóssim.
I el que caldria que fóssim, amb més coneixements científics sobre què és possible fer de manera sostenible, tornarà a ser fruit d’una intervenció humana i no d’un retorn a una quimèrica naturalesa. Ara, caldrà atendre les circumstàncies econòmiques per orientar una política de boscos racional, que a l’hora que els mantingui endreçats en permeti la rendibilització. I s’han de fer unes intervencions que permetin la prevenció d’incendis, però també que, si n’hi ha, no pretenguin refer el que s’ha cremat tal com era sinó que ajudi a refer el bosc propi d’aquest territori. Serà necessari, a més, escoltar bé els municipis i els seus alcaldes, que saben quines dificultats tenen. Convindria, així mateix, evitar excessos proteccionistes que, paradoxalment, amb discursos progressistes defensen posicions conservadores i, el que és pitjor, sovint insostenibles.
De la informació disponible, però, hi ha dos punts que em preocupen. Un, que la consellera responsable diu que espera que el pla es redacti dins d’aquesta legislatura. És a dir, quatre anys. Em sembla una barbaritat i un mal començament. Estem parlant d’un espai prou delimitat i ben conegut. Quatre anys suposen un ritme de treball molt lent. I, dos, és obvi que els nostres boscos no tenen límits comarcals. Com es pot fer un pla sense comptar amb el Vallès Oriental, el Bages i el Barcelonès?
Espero -tot i que la informació no en deia res- que per redactar el pla es compti amb l’Observatori del Paisatge, que és una institució de la Generalitat d’un gran prestigi internacional i amb una expertesa indiscutible. Segur que, amb el seu assessorament, tot es farà molt millor.
