El poder polític dominant convertí les eleccions al Parlament no en un espai polític deliberatiu, on els ciutadans poguéssim conèixer els programes dels partits, valorar-los i passar comptes de la gestió del Govern, sinó en un minúscul espai no deliberatiu on se’ns imposà el mantra del plebiscit. Eleccions desvirtuades, frau democràtic. S’esdevé el mateix en la propaganda electoral del 20-D. El poder polític dominant a Espanya s’aprofita del conflicte de la independència, no l’interessa resoldre’l i també vol convertir les eleccions, no en un espai deliberatiu on passar-li comptes per la seva gestió, sinó en un altre pseudoplebiscit: la unitat de l’Estat espanyol. Eleccions desvirtuades, frau democràtic?
Els responsables d’aquesta situació són Mas i Rajoy, dels quals opino que no són bons candidats a la presidència per dues raons. Primera, segons l’origen de la paraula “candidat”, els romans inventaren una marca visual per informar sobre quins eren els candidats que competien per ocupar un càrrec de la República. Els aspirants vestien una toga blanca i ben neta -la “toga candida”-, és a dir, resplendent, la qual tenia dues funcions: mostrar amb claredat la presència d’un candidat i recordar que els candidats havien de ser pulcres en el seu comportament. La toga del Sr. Rajoy i la del Sr. Mas estan ben tacades, brutes. Ambdós pertanyen a partits polítics que estan submergits dins del fang de la corrupció, la qual és ben manifesta: se sap, es veu, se sent, se’n parla i fa mala olor.
La segona raó fa referència a la corrupció de la ment, de les idees. Tot polític ha de resoldre el problema de com harmonitzar la passió ardent i la mesurada fredor, com equilibrar els impulsos del cor amb la claredat i fredor del cap, que ha d’impregnar les decisions polítiques. El professional de la política, afirma Weber, es troba davant del dilema o cercar i trobar el “daimon”, l’esperit que ha de guiar la seva voluntat vers el bé col·lectiu, o pactar amb el diable, que és quan el polític deixa d’estar al servei de tots els ciutadans per convertir-se en un polític del poder, que busca, costi el que costi, assolir el poder o romandre-hi. Rajoy i Mas davant del conflicte de Catalunya s’han deixat empresonar per la passió ardent i han rebutjat harmonitzar-la amb la fredor i claredat de la raó en dir-nos que l’única realitat que hi ha és la llei/unitat d’Espanya o la independència de Catalunya. Ambdós han convertit un conflicte, que hauria pogut ser l’inici d’una entesa, en el rebuig al diàleg, el menyspreu i la indiferència. La situació d’aquest conflicte és com trobar-se davant de la porta ben tancada d’una ciutat emmurallada i no trucar i els qui estan darrere el mur pensar que si truquen reaccionaran fortificant-se encara més. Fer una cosa i l’altra és trencar la comunicació. Com es pot sortir d’aquest silenci, d’aquesta indiferència? Només amb el diàleg, transformant la muralla en un pont. Rajoy no vol trucar a la porta. Mas no vol saber-ne.
Poden ser candidats a governar Espanya i Catalunya dos polítics que, a més de vestir la toga de la corrupció, fan del greu problema Catalunya-Espanya l’eix de la propaganda electoral i la plataforma del seu èxit personal, divideixen els ciutadans, han convertit molts d’ells en fanàtics de la causa nacionalista espanyola i catalana, han deixat d’estar al servei del bé comú, volen sobreviure tot i cercant l’assoliment del poder per mantenir-s’hi i la causa perseguida per ells no es transforma en un bé per a la societat?
Sobre el tema, aforismes per a pensar: 1) “La màscara democràtica més socorreguda es fabrica amb la pasta de democràcia que preparen els qui ja pensen el mateix.” 2) “La democràcia nasqué la primera vegada que algú plantejà convertir dues opinions diferents en una sola decisió.” (J. Wagensberg).
