Emprendre l’aventura de la independència (i la desobediència implícita) amb el suport de la meitat justeta dels catalans, dels quals una part (costa saber si molts o pocs, però no és insignificant) no vol la independència per la via directa, és una temeritat i probablement un abús. La unitat d’Espanya no és sagrada, digui el que vulgui Rajoy, i la de Catalunya tampoc, no ho oblidem. Però certes coses no es poden fer amb majories justetes ni amb la meitat i un vot més: demanen majories clares, incontestables democràticament. Per canviar el nom d’una ciutat cal una majoria més gran que la que té al Parlament la "desconnexió".
L’error en un procés fins ara impecablement democràtic és justament aquest, i es pagarà caríssim: ha deixat de ser impecablement democràtic, perdut en les intrigues i tàctiques de tota la política catalana, però especialment dels seus impulsors. No hi ha prou majoria a Catalunya per sostenir un pols duríssim amb l’Estat i amb la Unió Europea, que no té cap mena de simpatia pel procés. L’únic argument indiscutible era el de la decisió indiscutiblement majoritària, ja sigui el 2015 o el 2025. Però hi havia pressa, excitació, un president i un partit en fugida cap endavant i cap a enlloc… I a sobre era tan bonic, tan rodó fer-ho el 9-N… O ara o mai, aquesta era la trampa. Tanmateix, la "desconnexió" no té prou força ni legitimitat democràtica al darrere, es miri com es miri, agradi més o menys.
És molt possible que l’esquerda amb Espanya sigui definitiva, però aquesta vegada no serà, ni així tampoc. Senzillament, perquè no és prou democràtic ni majoritari el camí triat.
