Gràcies a un periodista d’El País que ha traït miserablement un "off the record", confirmem el que més o menys podíem intuir. En un sopar "discret" amb l’actual líder de l’ANC, Jordi Sánchez, aquest va "rajar" a gust sobre l’estratègia independentista. En resum: que saben perfectament que no tenen prou majoria per tirar pel dret, però que ho faran igualment, que aniran exercint "actes de sobirania" com si Catalunya fos independent, que donen gràcies al cel perquè les culpes de la radicalització podran caure al damunt de la CUP i que esperen una resposta desmesurada del govern espanyol (i dels seus socis del sofà de la Moncloa), perquè confien que això acabarà portant a una crisi institucional tan formidable que forçarà una mediació internacional, és a dir, l’entrada en escena de la Unió Europea per buscar una sortida raonable. El conte de la lletera, vaja.
Amb l’ajut inestimable del "front unionista" que es va fer la foto al Tribunal Constitucional, i del "gradualista" Rajoy, anem tots directes cap al desastre. Excepte Euskadi, que hàbilment s’està apartant de l’huracà i consolidant la seva independència "de facto" (i la pasta) però sense fer soroll.
La política basca, en aquests moments, és la més fina i intel·ligent que s’està fent a les Espanyes. En contrast, la política catalana és un immens castell de focs basat en la fugida cap endavant i en l’esperança, infundada, que l’endemà del 20-D hi haurà més marge per negociar.
Per això, uns i altres estan disposats a jugar amb foc i arribar fins a l’abisme: busquen una explosió termonuclear i estan segurs que després podran gestionar-la millor que ara. Aquesta és la clau de les dues estratègies principals en joc, a l’espera del que surti de les urnes, on potser, esperem sense massa fe, hi haurà algunes sorpreses…
