Aquest cap de setmana, milers de persones aniran als cementiris a col·locar flors per als seus éssers estimats que ja no hi són. Aquest arrelat costum ens recorda que la vida i la mort són les dues cares, inexorables i per a tots igual, d´una mateixa moneda.
El dolor de perdre una mare, un pare, un germà, un fill o un amic es manifesta en un procés natural en el qual ens sentim afligits i que coneixem com a etapa de dol.
El temps de durada d´aquest difícil camí varia en funció de diverses circumstàncies. Entre elles hi ha la relació més o menys propera i intensa que haguem tingut amb qui ens ha deixat, o quines han estat les causes de la mort. No és el mateix que la persona se´n vagi d´una forma del tot sobtada, traumàtica, inesperada (per culpa, posem el cas, d´un accident), que ho faci després de passar anys malalta. El grau de parentesc que tinguem amb el difunt o l´edat a la qual hagi arribat el trist moment també són dues causes que sovint condicionen la durada del dol.
Diverses etapes
La psicologia es refereix a l´existència de diferents fases quan hem d´encarar unes circumstàncies vitals tan complicades. Tot i així, no totes les persones passen per cadascuna d´aquestes etapes ni tenen per què fer-ho en el mateix ordre. Així, en un primer moment, davant de la mort d´un ésser proper, es produeix una presa de consciència inicial de la pèrdua. De vegades, però, apareix la negació, el no voler creure el que ha passat ja que ens fa massa mal.
És comú que en una segona fase sentim ira, ràbia, empipament pel que ens toca viure. Sovint, aquesta part desemboca en un tercer període, marcat per una tristesa profunda i, amb freqüència, per una forta actitud d´apatia, d´inacció, davant la vida. La quarta i última etapa implica ja l´acceptació, és a dir, assimilar del tot la mort per anar retornant de mica en mica a la normalitat.
Evitar el dolor crònic
Un dels grans reptes que assumim davant d´un tràngol com aquest és evitar que el patiment que sentim quan enterrem algú esdevingui permanent. El problema és si passat el temps en què el dol entra dins de la normalitat, i que la psicologia situa entre els 6 i els 24 mesos, la nostra vida segueix bloquejada perquè ens envaeix una profunda tristesa. En aquests casos correm el risc que la situació es cronifiqui, donat que ens veiem incapaços de superar aquesta gran trava amb què ens hem topat. Si ens sentim així, sempre cal pensar que hi ha psicòlegs que, amb els seus coneixements i experiència, ens ajudaran a seguir caminant.
Per evitar que la tristor esdevingui un estat d´ànim continu i patològic, aquests experts ens donaran les eines per reconduir el patiment. Entre els instruments que són al nostre abast sovint n´hi ha que busquem el recolzament emocional de la família i els amics, o que intentem tornar a la normalitat tan bon punt que ens sigui possible per tal d´evitar tenir la sensació que mai més res serà com abans.
Temps al temps
Alliberar les emocions contingudes que portem a dintre, ja sigui expressant els nostres sentiments a algú de la nostra confiança o plorant, si és que ho necessitem, també són recursos que ens poden fer sentir alleugerits.
Que aquestes solucions siguin més o menys efectives depèn molt del món emocional en què es mogui cada persona. Hi ha, per exemple, qui crida davant la notícia d´una mort. D´altres resten passius, en un estat de xoc. Totes les reaccions són normals enfront d´una realitat traumàtica. Després, a poc a poc, convé que aprenguem a conviure amb el record. I que tinguem ben present que el dol és sempre una conseqüència de l´estima.
Com explicar la mort i el dol als infants
El patiment que causa viure una mort en els nens no té per què ser igual al dolor que comporta en els adults. Per això, en el cas dels més petits, convé estar atents a si percebem canvis en el seu caràcter, si estan més irritables o si decau el seu rendiment escolar, segons indica el document “Com fer front a la pèrdua d´un ésser estimat”, de l´Associació Espanyola contra el Càncer (AECC).
El mateix text indica que cal parlar amb el nen tan bon punt sigui possible després que es produeixi la fatal notícia. Així evitarem que l´infant empri la seva imaginació i fantasia per desenvolupar pors que seran més difícils d´eliminar després.
D´altra banda, és important transmetre al nen que no està sol, així com parlar-li d´una forma propera i amb estima. Cal fer-ho amb paraules adequades a la seva edat, però sense defugir el que ha succeït.
També hem de deixar que el menut expressi el seu dolor. Pronunciar frases del tipus “No ploris” només servirà perquè reprimeixi les emocions. L´associació també aconsella que el nen participi d´una manera activa, si així ho desitja, als funerals. Per exemple, a través d´un acte simbòlic com és encendre una espelma o fent un dibuix dedicat al difunt.
