Sempre he pensat que el món de la política és dels més agraïts i també dels més cruels. Dels més agraïts quan tens l’oportunitat de dedicar les teves energies a la millora de les condicions de vida dels ciutadans des de la legitimitat d’un reconeixement democràtic. Dels més cruels, quan ets víctima de les ambicions i rivalitats internes o de les campanyes de descrèdit externes. I Pere Navarro, el nostre exalcalde, ha tastat de manera radical una cosa i l’altra.
Des d’una profunda discrepància política, perquè Pere Navarro encara creu possible una Espanya federal i jo ja fa anys que he deixat de confiar en la capacitat i la voluntat de l’Estat espanyol per acceptar el que podria haver estat un Estat plurinacional, sempre he respectat l’antic alcalde. De manera que, quan va renunciar a l’alcaldia per ser primer secretari del PSC, ho vaig lamentar profundament. Primer, pels terrassencs, perquè era un bon alcalde per a la ciutat. I, després, per ell, perquè des del primer moment vaig tenir la intuïció que la seva aventura no acabaria bé. És a dir, vaig tenir la impressió que el PSC aprofitava el seu bon perfil polític per tapar una urgència en uns moments d’alta complexitat per al PSC i que, un cop servits, se’n despendrien. I efectivament, després d’afrontar el període intern més convuls de la història del PSC i entomats els cops, han reaparegut els de sempre i n’han prescindit.
No cal que digui que no conec els revolts de l’aventura de Pere Navarro per les interioritats del PSC i que només m’oriento pels fets públics, que quasi mai fan justícia a tota una realitat la major part de la qual resta en l’obscuritat. M’imagino que, d’una banda, hi ha els grans desafiaments polítics a què el PSC no ha sabut o pogut donar una resposta satisfactòria i que l’han dut en deu anys del cim del control democràtic del país a una posició gairebé residual. De l’altra, s’hi han d’afegir les trifulgues internes: les ambicions desmesurades de la Chacón i els seus fracassos a Madrid; la fugida de Zaragoza, embolicat -poc o molt- a la trama de Método3; els abandonaments de noms destacats que, això sí, no es van produir fins que ja no ocupaven cap càrrec de govern… I, si la primera part és trista, la segona és miserable. I, per cert, tot acompanyat pel tractament indigne que li va donar el programa “Polònia”. Perquè una cosa és la crítica i l’humor polítics, que poden ser tan durs com es vulgui, i una altra l’acarnissament sobre la persona, que des del meu punt de vista era el 80 per cent del contingut dels gags que li van dedicar.
No sé quin serà el futur polític de Pere Navarro. Entre d’altres coses, perquè no sabem quin serà el futur polític del PSC. Difícilment, la posició d’aquest partit tindrà cap recompensa a Espanya -vagin com vagin les coses a Catalunya-, i aquí no sembla pas que pugui recuperar la seva posició central, passi el que passi. Les bones i condescendents paraules dels qui ara l’han abandonat no anuncien res de bo. La seva actitud, malgrat tot, de lleialtat al partit, sembla més un gest d’elegància personal que no pas una mostra d’afecte envers els antics companys. En tot cas, a mi, m’agradaria veure’l en una posició destacada liderant alguna institució local de relleu. Podria ser molt útil en una ciutat que fa temps que ha perdut el nord.
