El mes d’octubre, artísticament parlant, s’ha vist travessat per la polèmica causada per la censura de l’Ajuntament de Figueres sobre una obra que formava part del festival Ingràvid. L’obra, anomenada Ideologies oscil·latòries, consistia en un Fiat Punto tronat i desballestat en el qual havien enganxat quatre adhesius de simbologia feixista que pretenien que fes deu voltes a la Rambla de Figueres cada dues hores durant els dies que durava el festival. Segons els directors d’Ingràvid, el que pretenia aquesta peça era “agitar la reflexió sobre el que va representar i representa el franquisme” i els autors reblen el clau afirmant que el seu projecte “pretén repensar la presència actual de la ideologia franquista i actituds franquistes que, com un fantasma, recorren constantment aquest país sense memòria”. Des de l’Ajuntament han justificat la prohibició dient que “no és censura, sinó sentit comú” i que no veuen adequat pagar amb diners públics aquesta obra, perquè encara que estiguin a favor de la reflexió i la provocació artística “hi ha uns límits”.
Davant d’això, Joan Minguet, professor d’Història de l’Art Contemporani a la UAB i president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, va publicar al “Núvol” un article incendiari, “Censura’t tu, inepte!”, contra la decisió del Consistori figuerenc on deixa ben clar que, al seu entendre, els representants democràtics de la ciutat de Figueres són posseïdors d’unes orelles tan llargues que s’hi podrien mocar, culturalment parlant. Però, això sí, evita en tot moment defensar l’obra en qüestió sinó que es limita a atacar el fet que fos censurada.
Bernat Ruiz Domènech, polemista de ploma ben acerada, li va contestar en les mateixes pàgines del digital cultural, en un article on afirmava que ell a l’art contemporani li demanava dues coses: “solidesa conceptual i bona execució” i que, al seu entendre, l’obra censurada no complia ni l’una condició ni l’altra, esmentava una sèrie d’obres d’art que, amb la mateixa intenció de criticar el franquisme, sí que complien aquestes condicions i acabava de la següent manera: “Senyor Joan M. Minguet, l’art contemporani corre el risc d’implosionar conceptualment de tant mirar-se el melic. L’art contemporani pot ser senzill o complex, molts estem prou il·lustrats com per saber fer una prudent passa enrere quan no l’entenem, però també sabem detectar una simple presa de pèl. Faci el favor de baixar del burro i deixar de posar-se en evidència, tinc entès que la ‘Merda d’artista’ era una altra cosa”.
Minguet va contestar-li que els arguments que donava en contra de l’obra no eren arguments sinó prejudicis i que estava cansat de veure com eren desacreditades obres artístiques per gent que no tenia competència per fer-ho i Ruiz Domènech publicà un altre article rebatent-li les seves acusacions i, sobretot, retraient-li que a aquestes alçades de segle XXI encara se situï “au dessus de la mêlée” i reparteixi carnets de qui pot criticar una obra d’art i qui no: “L’art és art tan sols perquè l’artista diu que ho és? L’artista és artista per la mateixa raó?”. I defensa la capacitat del Consistori de prohibir l’execució d’una obra, que ell mateix pagava, si no reuneix els requisits o no ateny les expectatives que s’hi havien posat i ho defensa com “un acte legítim de govern municipal”. La polèmica va ser tancada pel director del digital, Bernat Puigtobella, defensant la trajectòria de Núria Güell, l’artista censurada, lamentant la pusil·lanimitat dels comissaris del festival i afirmant que el qui en surt, precisament, tocat de mort és el prestigi de l’Ingràvid.
Fins aquí la polèmica, que he reproduït “in extenso” perquè em sembla que toca un munt de línies vermelles en la relació, obligada, entre artistes contemporanis i regidors de la cosa pública. Quina hauria de ser l’actitud correcta d’un gestor públic davant d’un cas així? Un representant públic ha de poder prohibir l’execució d’una obra d’art si creu honestament que aquella peça no es pot considerar una obra d’art sinó una “boutade”? Per por a ser titllats de censors, han de seguir tolerant, i pagant, els gestors públics algunes representacions artístiques que són clarament una presa de pèl? No crec que hi hagi una resposta clara i apel·lar al sentit comú, com van fer els regidors de Figueres, també s’ha vist que serveix de ben poca cosa.
Tanmateix, al meu parer, la frontera que no ha de travessar mai el gestor públic és la censura perquè, si ho fa, ens posa a tots plegats en una situació incomodíssima: haver de defensar una artista que tenim l’íntim convenciment que ens està prenent el pèl.
