Quan dos grups humans tenen idees molt diferents sobre una cosa i no estan disposats a apedregar-se i barallar-se fins a l’extermini dels contrincants, l’única solució sensata és votar. Els que tinguin més vots, guanyen. No per sempre, però sí per un cert temps. Això, tan simple i eficaç, a Espanya és impossible: només es pot votar sobre els que es creuen que manen estan disposats a deixar votar.
Monarquia? Ui, no, millor no. Drets socials? Estaria bé, sí, però aquestes coses les resolen millor els mercats… Continuem junts? Apa, què dius, això senzillament és impensable. D’acord, però, i si continuem junts, però de manera diferent? Tampoc, hi ha només una única i indiscutible manera de seguir junts, i ja està, no li donis més voltes… I així estem. Amb la col·laboració entusiasta de l’altre bàndol, en part legítimament indignat i frustrat, i en part dedicat a fugir cap endavant i a confiar que en algun moment hi haurà una oportunitat per fer un pas enrere dignament.
Quanta gent devem estar a favor de votar d’una punyetera vegada i aclarir-nos? El seixanta, el setanta per cent? El vuitanta? Per aquí deu anar: votem ja, abans de prendre mal uns i altres. Doncs no. Aquí estem i estarem, segrestats per dues classes polítiques a les quals els ve gran qualsevol Estat. Bloquejats, frustrats, emprenyats, fins que la cosa peti per algun lloc.
Aquest és el model al qual ens han condemnat. Quan peti, ja veurem què fem, què passa o fins i tot què pactem. Fins aleshores, tensem la corda, oi que sí? No s’ho esperen, ni uns ni altres, però quan la política no dóna solucions les solucions busquen camins al marge de la política… Però qui els diu això ara, tan entretinguts com estan…