Fins al 20 de desembre no hi ha marge perquè els dos grans partits espanyols, PP i PSOE, moguin cap mena de fitxa (és a dir, facin política, en comptes de gesticulació) en la qüestió catalana. De moment, "prietas las filas", els protagonistes del dinar a la Moncloa no donen per a més. Són els dos pilars del règim del 78, saben que estan greument qüestionats i pensen que a base d’enrocar-se poden aguantar el temporal. Jo diria que no, que l’onada els acabarà passant pel damunt el dia menys pensat, però ells sabran: se’ls està fent vell l’electorat, i això vol dir alguna cosa, a qui vulgui entendre-la. Catalunya és l’excusa perfecta per escenificar la famosa "gran coalició": tot per la pàtria. Una coalició que admet formats i compromisos molt diversos, però que no deixa de ser una sortida a la desesperada: mirant cap al passat i no cap al futur. Mentrestant, el futur es va dibuixant, caòticament, a altres llocs. No són temps d’ordre i coses clares, què hi farem, però tampoc no s’acaba el món demà, no dramatitzem més del compte. A Catalunya està en marxa una calculada DUI a ritme lent, per tocar els nassos però no trencar res abans de temps. A Espanya no sembla de moment que hi hagi res en marxa més enllà de la maquinària de resposta (jutges, lleis, tot això), però no és impossible (tot i que dificilíssim) que al gener es mogui alguna cosa… I si al gener tot està si fa o no fa igual, tot i que més complicat, dramatitzat i inflamat, tindrem servit un conflicte de dimensions èpiques. Ara per ara, només són focs artificials, temps d’espera. Després de festes, com diu en Baños, es muntarà "el pollo". Ningú no tindrà més remei que entrar en aquesta dinàmica. Ni sap ningú, ara per ara, a on porta. Excepte una cosa: la fi de la dinastia Pujol, cosa bona, per cert.