Ara fa deu anys, en una sessió parlamentària molt tensa dedicada a l’esfondrament del túnel del Carmel, Pasqual Maragall va pronunciar la seva famosa sentència: "Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%". Maragall al·ludia a un titular del Periódico que denunciava que CiU, quan era al govern, cobrava un 3% de comissió de cada adjudicació d’obra pública. La resposta d’Artur Mas, aleshores cap de l’oposició, va ser l’exigència que Maragall retirés la seva acusació sota l’amenaça que, si no ho feia, CiU es retiraria de tots els projectes de legislatura, especialment del de la reforma de l’Estatut. "Vostè acaba d’engegar a rodar la legislatura", li va dir textualment. Maragall va retirar les seves paraules donant així l’oportunitat a Artur Mas de poder negociar en secret la configuració del nou Estatut amb Rodríguez Zapatero.
Deu anys després, aquell Estatut que va salvar Maragall retirant les seves paraules és una desferra i l’acusació del 3% segueix planejant sobre Convergència Democràtica de Catalunya. El temps dirà en què acabaran els escorcolls i les detencions d’aquesta setmana però, evidents electoralismes a banda, cada cop sembla més clar que la justícia està tancant el cercle sobre Convergència. Serà difícil, em temo, demostrar el principi de causalitat entre les adjudicacions d’obra pública i les aportacions d’aquestes empreses a les fundacions de CDC però a hores d’ara la suma d’indicis és tan ingent que costarà molt tapar-la amb apel·lacions a la salvació del procés soberanista com va passar fa deu anys. En aquest context, podrà ERC anar del bracet de Convergència a les pròximes eleccions si aquests indicis van prenent cada dia més força? Ja es veurà, però la sensació que tot s’embolica d’una manera considerable és cada cop més compartida.
Si mai s’arriba a demostrar l’existència d’aquestes comissions del 3% sobre les adjudicacions públiques, el que aquestes comportarien no seria només un problema de finançament il·legal de partits. Seria sobretot un atac al que a l’Administració se’n diu la lliure concurrència, és a dir, la llibertat d’entrada i la igualtat de possibilitats entre totes les empreses que es volen presentar a un concurs públic, la qual cosa seria molt més greu perquè implicaria que qui no paga el tribut -en aquest cas el famós 3% sobre el preu de licitació- no té accés a guanyar adjudicacions públiques, per molt bona que sigui la seva empresa i per molt bons que siguin els seus projectes. I al revés, l’existència d’aquesta comissió del 3% implicaria que qui la paga seguirà tenint contractes públics, per deficients que siguin els serveis de la seva empresa i per mediocres que siguin els seus projectes.
I el que val per a les empreses val també per a les persones. Un país en què és veritablement extraordinari trobar algú que dirigeixi una empresa pública o que sigui un alt càrrec de l’Administració que no tingui el carnet d’un partit o altre és un país condemnat a ser governat per mediocres perquè la seva acció de govern no vindrà mesurada per la seva capacitat sinó per la seva docilitat al partit i al seu líder. I quan s’ajunten els dos factors, el 3% i la submissió dels alts servidors públics a la voluntat del líder polític, la democràcia es converteix en peronisme. Tindria gràcia deixar de ser espanyols per acabar sent argentins!
