L’ocupació efectiva de Terrassa per les tropes franquistes, es va produïr, el dia 26 de gener de 1939, i un capità honorari del Cuerpo Jurídico Miliar, Pedro Bañón Pascual, va ser qui decidia, el 27 de gener de 1939, la composició de la Comisión Gestora Provisional que governaria la ciutat ocupada. L’arribada de les tropes franquistes a Terrassa no fou res més que una presa de possessió, car després dels bombardeigs soferts, alguns dies abans i la derrota a altres localitats de les forces lleials a la república va significar que les forces faccioses no trobessin pràcticament resistència.
L’ocupació, anomenada “Liberación”, deixà Terrassa en mans dels militars. La màxima autoritat local va ser, José Alonso de la Riba, Comandant Militar de la Plaça, assessorat per Pere Matalonga; antic dirigent de Renovación Española a Terrassa. Nomenen, Alcalde Gestor a Josep Homs, ex-alcalde després dels Fets d’octubre i de procedència salista per garantir el funcionament de la administració municipal. Però, Falange (FET-JONS) era qui veritablement volia exercir el poder. El primer cap de la Falange va ser Martí Rossell, un industrial sense gaires mèrits polítics, donat que Ventalló i Matalonga aspiraven a càrrecs molt més importants que a una simple prefectura local.
La Comisión
Amb Homs, formaren la comissió gestora: Rossend Font i Marcet, Mateu Turu i Selva, Josep Carreras i Vivó i Joan Forrellat i Bricfeus. Però no serà fins, el 6 de setembre de 1940, que el falangistes local arriben al poder, quan l’ajuntament restarà presidit per Joaquim Amat Llopart i una majoria de jerarques locals de Falange. De tota manera en aquest primers mesos -i després- l’Ajuntament era totalment dependent de la voluntat del Governador Civil.
Els comandants militars de la plaça de Terrassa foren: el tinent coronel José Alonso de la Riba, el coronel Eloy Soto i l’oficial Manuel Garcia. Les primeres mesures preses pels representants del dictador a Terrassa, foren:
?L’ocupació i incautació dels locals de les organitzacions politiques, sindicals, culturals i socials republicanes.
?L’obligatorietat del retorn a la feina (amb els salaris del juliol de 1936),
?La persecució de tots els dirigents politics que restaven a la ciutat,
?La creació, juntament amb la falange, d’un servei d’informació.
?La depuració de treballadors no condemnats, ni detinguts (a mans dels empresaris).
?Imposava una política de sancions orientada a evitar els preus abusius (mesures fictícies de caire populista, només cal recordar l’estraperlo i que van ser els que s’enriquiren).
?Sancionar els comerciants que mantinguessin els rètols en català o els ciutadans que no saludaven els himnes i la bandera d’Espanya.
?Conduir una “fervorosa” campanya de recollida d’or.
?Autoritzar els salconduits necessaris per a qualsevol desplaçament.
?La gestió dels avals dels detinguts a Terrassa o fora de la ciutat.
?La depuració de tots els funcionaris públics municipals.
?El canvi del nomenclàtor urbà (La Rambla va ser anomenada Avinguda del Caudillo; La Rasa, General Mola; el Raval de Montserrat, Raval de José Antonio i la Plaça Vella, Plaza de España.
La repressió
A Terrassa la repressió va tenir dirigir-se des de la Delegación de Información e Investigación de FET-JONS, sota la mà, de l’implacable, Emili Matalonga, que va crear un cos de trenta persones uniformades amb una estètica mussoliniana que foren els responsable de gairebé totes les vulneracions del drets humans que es produïren a la nostra ciutat. Però la repressió havia començat abans, de la mà, entre d’altres, de Lluís G. Ventalló (terrassenc Governador Civil de Lleida, el 1938). Però la tasca reprensiva de l’Emili Matalonga no s’hauria pogut fer sense la total col·laboració dels jutjats militars, de les forces d’ordre públic (Guàrdia Civil i Policia Municipal que col·laboraven redactant informes personals sobre el comportament polític de tota la població), de la Falange, dels delators (gent de dretes o oportunistes) i del seus homes, la veritable policia política de la ciutat. Com han explicat molts testimonis, els procediments emprats pels seus homes eren el que hom coneix per tortura, incloent maltractaments, abusos i vexacions i no només als encausats, sinó també als seus familiars o als possibles sospitosos, accions que van tenyir de sang i por l’ambient de la postguerra terrassenca.
La tristor de la negra nit franquista terrassenca començava enmig de l’alegria dels propietaris que recuperaren llurs empreses i propietats i el comandament absolut sobre una població treballadora atemorida només dedicada a sobreviure i ni això va ser fàcil.
L’autor és historiador.
