Usar un caixer automàtic requereix targeta. Per ella, els bancs ens cobren comissió d’alta i manteniment. Si el caixer és aliè, hi ha càrrec de comissions entre entitats. I, si el servei és a crèdit, el consideraran com a microcrèdit. El quid, però, no és el comissionatge entre bancs. Al desert bancari -per obra i gràcia de governs i regulador- no són gens estranyes aquestes pràctiques contra la competència. El que és inacceptable passa per veure com la comissió de la competència o el regulador no intenten evitar aquests excessos. No és estrany. Quan surten del BdE, molts aterren al lobby bancari.
El cas és més sagnant: els accionistes pressionen i els bancs no guanyen prou diners per cobrir despeses. Sobretot, perquè el crèdit a pimes i a particulars va desaparèixer per l’aplicació indiscriminada de llurs polítiques de risc. No préstecs, no interessos! El següent pas és incrementar comissions.
El pitjor està per arribar. Els nostres reguladors volen bancs més sòlids. Obvien dir com assoliran tal fita€ Han de generar molts més recursos€ Si els capten en borsa, els inversors demanaran un rendiment alt… Com s’assoleix això sense concedir préstecs ?.. Amb les comissions. Ja han aconseguit -centralitzadament, pel BdE i en contra de qualsevol regulació de la competència- no pagar res pel passiu. Així, en el futur proper, la societat necessitarà comptar amb estructures que evitin els abusos derivats de l’oligopoli. Dissortadament, les actuals estructures no semblen prou adients. Alhora, els dirigents demostren nul·la empatia.
Planetàriament, el futur dels bancs no són flors i violes. Les tan discutides plataformes de pagament independent -Google o Apple- poden comprometre el seu rol. A Xina, n’han sorgit de pagament directe entre usuaris: App (via mòbil) contacta pagador i venedor. Fins i tot pagant interessos. Això va erosionar ràpidament els seus bancs, que es van salvar fent que el regulador xinès prohibís -a les plataformes- aquests serveis. Fins quan?
Mentrestant, ací, hi ha por. Només cal veure com han eliminat l’antiga cúpula del BBVA. Per al president González, no donava la talla per competir en aquests temps. "Cuando las barbas de tu vecino…" Per acabar-ho d’embolicar, a tot Europa, cada vegada hi ha més plataformes que intermedien entre inversors i demandants de préstecs. Fent allò que els bancs no fan€ No tan sols per a noves empreses i start-ups, sinó també per a empreses constituïdes. El seu creixement és espectacular. Tot indica que ocuparan un lloc rellevant al sistema financer. By the way, bona part de les plataformes que operen a Espanya ho fan amb una llicència del regulador britànic (més àgil que el nostre).
En definitiva, ens hem quedat amb pocs bancs. Amb limitacions econòmiques per invertir, competència futura de plataformes de pagament (Paypal o WeChat) i/o d’inversió (Lendingclub i similars). I, gràcies als reguladors -abocats a satisfer les seves necessitats de recursos propis mitjançant mercats financers-, amb requeriments alts de rendibilitat.
Tot passa per incrementar resultats via comissions.
El futur podria empitjorar. Quan el regulador demana més dimensió als bancs, aquests esdevenen "Too Big to Fail" (mai no els deixaran caure)€ Podria devastar l’economia. Així, via adquisicions, subhastes, fusions i pressions pagarem -entre tots- qualsevol crisi.
En altres països aquest model s’està modificant via entitats financeres de petita dimensió. Com les antigues caixes d’estalvis.
Un article de The Economist celebra l’aparició d’un petit nou banc als EUA. Es titula "Small Banks in America: bank free or die" (bancs petits o morir ).
Més clar, aigua !
