Abans de la crisi, se suposava que qui tenia feina podia guanyar-se la vida amb dignitat. Era una suposició falsa, perquè abans de la crisi hi havia també molta misèria amagada, invisible entre tanta bogeria pel totxo, les hipoteques, les vises, els cotxes, les marques… També se suposava que amb una pensió es podia viure, i era mentida en molts casos. Per exemple, els de moltes vídues. Però acceptem que en general tenir feina era garantia d’un cert benestar.
En la postcrisi, això s’ha acabat, i espera el que vindrà: un món d’autònoms, de proletaris, d’aturats i d’excés de persones buscant treball. Un excés que no tindrà solució ni marxa enrere. Les dades van apuntant cap aquí. Ahir l’OIT anunciava que Espanya triplica la taxa europea de "treballadors pobres": un nou concepte, que significa llocs de treball indignes i mal pagats. Fa uns dies, Càritas afirmava que un 53% de les persones que demanen ajuda viuen en una llar on almenys hi ha algú que té una feina. Sí, segurament hi ha picaresques, abusos que es podrien evitar, ganduls, galtes de ciment, el que es vulgui… Però anem baixant graons en l’escala de la dignitat i del benestar. És a dir, en cada vegada més casos, el treball no és garantia de vida decent. I, per si això fos poc, tota aquesta misèria laboral acabarà comprometent les pensions a pocs anys vista: les rebaixes salarials, les pagarem caríssimes en el futur, perquè senzillament els números no sortiran. Un altre pacte social trencat: primer el del treball, després el de les pensions… Són pactes que podríem qualificar de "constitucionals": ens han canviat de país sense canviar el nom ni la bandera. I encara hem d’aguantar totes les mentides sobre la recuperació… Si continuem equivocant-nos de problema (i volen que ens equivoquem, això és part de l’estafa monumental d’aquests anys) serà impossible que hi trobem una solució…
