Aquests dos mots de només dues síl·labes són l’eix al voltant del qual giren els homes en la lluita per la vida, el combat per la supervivència i l’aprenentatge per a la convivència. Des de l’antigor, les cultures jueva, grega, cristiana i musulmana, de les quals som descendents, han escindit la realitat (els fenòmens naturals, l’home, el coneixement, la societat, la religió, l’art, la política, l’ètica, etcètera) reduint-la a un dualisme antagònic: nit/dia, cel/terra, ànima/cos, raó/sentiments, amos/esclaus, cel/infern, creients/infidels, bell/lleig, rics/pobres, dreta/esquerra, bo/dolent…
A l’espai polític -el món comú en el qual ens movem- el “sí” i el “no” expressen aquest dualisme reduccionista de la realitat física, humana i social. I el marc que fa possibles les relacions socials són les lleis, sense les quals no és factible l’exercici de la llibertat, ja que esdevindria la llei de la selva, la llei del més fort. Lleis que, en general, es manifesten com a “obligacions”, “prohibicions” i “permissions”.
La naturalesa no coneix obligacions (només necessitats), ignora les prohibicions (té només impossibilitats) i no sap de permissions ( té possibilitats). L’home, en el procés del viure plegats, sí que coneix les “obligacions”, que ens diuen que hem de fer certa cosa per un contracte, per imposició de la llei o per un deure moral; no ignora les “prohibicions”, que ens manen que no hem de fer certa cosa sota l’amenaça del càstig o la sanció, i sap de les “permissions”, les quals ni obliguen ni prohibeixen, sinó que ens permeten de fer una conducta que els altres han de respectar. Si ens fixem en les dues últimes ens adonem que les societats més lliures són aquelles en les quals la forma de les lleis és majoritàriament la “permissió”. En canvi, les societats totalitàries són, a l’inrevés, aquelles en les quals tot el que no és obligatori és “prohibit”.
Si deixem al marge les obligacions, ens queda la dualitat antagònica de les permissions/ prohibicions. A un costat apareix amb tota la seva claror el “sí”, el qual implica aspectes positius -permissió, llibertat, canvi, progrés, esperança en el futur…-, i a l’altra banda s’alça el mur del “no”, el qual conté aspectes negatius -prohibició, restricció, immobilisme, conservadurisme, por en l’esdevenidor…
No és estrany, per tant, que el mitjà més simple i clar per dirimir assumptes essencials de la convivència, el referèndum, utilitzi la pregunta com a forma de text i el “sí”/”no” com a resposta al contingut. Desconec la història dels referèndums que s’han fet al món ni tampoc si ha guanyat més vegades el “sí” o el “no”, tanmateix, tinc el convenciment que la majoria dels referèndums guanyats hauran estat aquells “sí” o “no” l’explicació dels quals s’hagi presentat en un sentit positiu, d’esperança.. i no en un sentit negatiu, de por… Des d’aquesta perspectiva recordo el film “No”, del director xilè Pablo Larraín, que narra la campanya del “no” en el plebiscit de 1988 per decidir si Pinochet continuava al poder fins a l’any 1997. El protagonista va convèncer el seu equip que no es podia fer una campanya del “no” presentant Pinochet com el mal, i parlant dels morts i dels dolors que havia infringit. Altrament, llançà una campanya en positiu, amb la proposta que parlava de vida, de joia, d’esperança en el futur, amb imatges de persones dansant, famílies alegres, platges radiants… amb el missatge “Atenció, ja arriba l’alegria” sobre l’arc de sant Martí. El “no” en positiu guanyà el referèndum. En efecte, el “no” es torna un “sí” quan aporta alternatives.
La conclusió que trec d’aquests dos mots és que aquestes eleccions pseudoplebiscitàries no són història; són encara el problema i el “no” que ve des de Madrid sense cap alternativa és una llavor estèril, incapaç de fer créixer el diàleg i de crear propostes per tal de resoldre la greu situació.
L’autor és filòsof
