Con finura y sin ansiedad." Aquesta és la fórmula màgica amb la qual Rajoy pensa "solucionar" el problema català. Si el que entén per "solució" és com el que entén per "finura", estem llestos.
Finíssim és, per exemple, imposar als fiscals una querella contra Mas, i després dir que tu no tens res a veure amb la imputació. I, a sobre, proclamar, sense que se t’escapi el riure, que la justícia és absolutament independent i que la separació de poders funciona de meravella. Ja se sap, els fiscals i els jutges van per lliure… Clar que, tenint en compte amb quina "finura" han analitzat els resultats electorals, o la "finura" amb què s’han comportat en els "tropecientos" casos Bárcenas (simètrics als Pujol o Millet) o la "finura" amb què tracten l’escàndol Volkswagen ("amor con amor se paga"), ja s’entén per què Espanya va com va… I el més terrible és que no té alternativa consistent i que en el fons Mas i ell es necessiten. De manera que ha començat la gesticulació exagerada d’una campanya electoral que no anirà sobre retallades, ni sobre desnonaments, ni sobre la manca absoluta de cap projecte seriós de futur per al país, sinó sobre Catalunya i la "sacrosanta" unitat d’Espanya.
Aquest és el guió: primer, les eleccions. I si guanyessin (cosa no impossible, no ens embalem), ja trobaran una manera de desimputar el que calgui i de pactar alguna cosa acceptable, a base de pseudònims i de circumloquis. Problema? Que molt em temo que van més tard del que es pensen i que falta molt poquet per traspassar aquella línia des de la qual no hi ha marxa enrere. "Con finura y sin ansiedad", sí, però "cuando despertaron, Catalunya ya no estaba allí"…
