Hi ha que pensa que el grafit, ben analitzat, és un excel·lent baròmetre de com està la salut democràtica des de la base social. Altres n´opinen que és una expressió artística que, com a tal, reivindica fins el punt de convertir-se en un art consolidat que ha evolucionat des del 1980. En aquells anys, sortir al carrer amb un esprai a la mà per pintar parets urbanes era vist amb reticència per una societat que ho identificava amb vandalisme o, fins i tot, delinqüència.
Una concepció que no s´ha esvaït del tot perquè molts grafiters consideren que els “tacs” (firmes personalitzades on els novells es promocionen) actuals són obra de nens i joves d´entre 12 i 15 anys que es volen donar a conèixer i que tot sovint desconeixen el que fan: embrutar parets. Els grafiters insisteixen que aquest moviment no és sinònim de vandalisme. Prova d´això, és la evolució que han fet en els darrers 20 anys.
De totes les edats
Els joves d´abans són els adults de 35 anys que conserven intacte aquest esperit i que formen part del mig centenar de persones (entre ells noms com Duke, Flash, Krue, Kos, Teck, Amigo, el col·lectiu Majara, la gent de Bonarrassa Zulú…) que conformen aquest moviment a Terrassa i format per persones d´entre 15 i 35 anys.
El seu objectiu és escampar al màxim els seus treballs, les seves signatures perquè els entesos reconeguin la qualitat de les seves obres fixant-se en els traços, les lletres, el dibuix, els colors emprats i en lloc on està. Per això, ells mateixos reconeixen que és un món ple d´egos personals. “Hi ha gent pendent de les parets que poden quedar lliures per anar a pintar. A Terrassa es pinta cada setmana i si dura un any, ja és una bogeria”, comenta un dels artistes.
Les xarxes socials i youtube juguen un paper important en aquest col·lectiu que té com a punt de trobada els barris o les botigues on venen els esprais. “Els joves s´agrupen en ´crews´ i amb un nom que signen quan acaben de dibuixar per identificar-se. Generalment, són tres sigles i sovint acabades en K”, afegeix un altre dels grafiters.
A Catalunya, Barcelona és el pol d´atracció i el punt màxim d´expressió. Sabadell és la ciutat de la comarca on es fan els grafits més artístics i Terrassa on ni ha més superfície autoritzada per pintar. Tanmateix n´hi ha que la considera com una “ciutat grafitera”.
Diàleg, consens i respecte
L´Ajuntament ho va tenir clar quan el 2007 va aprovar una normativa que autoritzava pintar en espais reservats. Va tirar endavant el programa “Aquí Pots!” on els artistes disposaven d´espais per crear a diferents districtes per tal de fomentar l´expressió artística i d´atenuar les pintades i tacs a llocs no autoritzats. Les parets habilitades estaven identificades amb un distintiu i tots aquells que pintaven fora dels espais indicats podien ser denunciats en aplicació de les ordenances municipals.
No obstant, tot i les bones intencions els mateixos grafiters consideren que no va acabar de quallar perquè si bé van cedir les parets, no van identificar els artistes, la qual cosa va generar problemes.
El Consistori va afinar el projecte el 2010 i va concretar noves actuacions. En aquest context apareix Casa Baumann, que sempre ha tingut molt present aquest moviment. Per a Noel Duque, regidor de Serveis Socials, Joventut i Lleure Infantil que sempre ha estat molt vinculat a l´associacionisme i el món dels esplais, el grafit és un art consolidat que intervé en els espais públics. “Per això és important arribar a punts en comú amb els grafiters perquè s´abandoni la visió de que es tracta d´actes vandàlics. Hem d´oferir l´artista la possibilitat d´expressar-se còmodament, i si podem facilitar infrastructura i difusió, tothom en sortirà beneficiat”.
La seva dilatada experiència en el món associatiu l´ha permès descobrir que és un col·lectiu que col·labora activament en projectes a favor de la infància i l´adolescència i que acostuma a tenir una actitud molt altruista. Per això, creu que és un art on els joves poden dir allò que els frustra o els il·lusiona . “El fet que vulguin deixar una marca al territori i ser coneguts per la seva tècnica i el seu missatge ens pot dir molt d´aquest jove. És un moviment natural que s´ha de respectar i acceptar i, sobretot, gaudir, sempre intentant que no afecti negativament a ningú”. L´Ajuntament ofereix a hores d´ara 16 espais autoritzats, que representen uns 5.500 metres quadrats, a banda del talussos de les rieres del Palau i Les Arenes, amb 16 quilòmetres.
Els grafiters lamenten que aquestes parets no estiguin en bon estat per ser pintades, tot i reconèixer que les obres gaudeixen de visibilitat Una proposta municipal que ha canviar la fesomia d´alguns punts dels barris de Ca n´Aurell, Sant Pere Nord, La Maurina, Segle XX, etcètera.
També hi ha llocs, com la plaça Benito Martínez, l´hort urbà de La Maurina i l´hort “Plantem-nos”, al carrer Montserrat, que han estat les teles urbanes on han plasmat les seves creacions els guanyadors del certamen convocat per BaumannLab, i que enguany ha arribat a la seva quarta edició.
Grafiti Invaders
És el nom del concurs que organitza BaumannLab, Laboratori de Creació Jove, amb la col·laboració de l´àrea de Participació Ciutadana que té per objectiu realitzar un grafit establint prèviament un diàleg amb el teixit social del barri on es realitzi. Està dotat amb 900 euros per material i poden participar els menors de 25 anys.
Aquest certamen dóna visibilitat i reconeixement en un col·lectiu on molts han trobat una sortida laboral. Moltes tendes, fartes de tacs i dibuixos a les parets han decidit que la façana sigui un gran grafit. Han fet seva, d´alguna manera, la dita popular: “Si no pots amb ells, uneix-te”.
Can Torra, una tenda del 1948 dedicada a la venda de pinso i a productes per a l´hort i el jardí, és un d´ells. Des del febrer llueix una nova imatge, lluminosa i cridanera, que ha evitat la proliferació de tacs. “Els clients estan encantats i no ens han tornat a pintar a la façana perquè la respecten”, comenten els propietaris.
Nova York, el rap i el hip hop
El grec Demetrius treballava a principis del 1970 com a missatger a Nova York. Aprofitava la seva feina per estampar la seva firma (Taki 183) els llocs on deixava els seus paquets. Tenia 17 anys i ben aviat es fa fer famós perquè la seva acció va tenir una repercussió no prevista i un efecte dòmino. Molts joves van començar a imitar-lo i van deixar les seves signatures a les parets de llocs difícils i clarament visibles per cridar l´atenció. Ben aviat el moviment es va escampar per tot Nova York, sobre tot, entre els atrets per la música rap i el hip hop.
