Marc Boada va estudiar per ser escultor però de ben petit va veure que fer experiments científics l’apassionava. Va construir telescopis, artefactes interactius per a museus i avui volta per les escoles formant petits investigadors. Autor d’una desena de llibres i expresentador de “Quèquicom”, viu al Montseny, on té el seu Cau del Científic on estudia les gallines.
Marc Boada és un terrassenc que quan parla sap contagiar la seva estima cap a la ciència als petits (i no tan petits). Compagina les conferències a les escoles (en fa unes 80 a l’any) amb els seus llibres divulgatius. Amb les novel·les “Max Picard i el maleït pèndol de Foucault” i “Max Picard i l’enigma dels dinosaures” desperta l’interès pel món dels experiments d’uns nens que també el poden visitar al seu laboratori al Montseny.
Per què ha fet aquest retorn a la natura i la vida a pagès si la seva feina està a la ciutat?
Perquè sempre m’he estimat molt la muntanya i tenint Sant Llorenç del Munt tan a prop hi he estat sempre en contacte. Vam tenir l’oportunitat de marxar tota la família, quan el meu fill tenia 6 anys, a viure en una masia aïllada i no ens ho vam pensar dos cops. Intento portar una vida tranquil·la i cada cop fer més activitats a casa.
O sigui que ha muntat una aula de natura per a escoles? A quin municipi es troba?
Efectivament és una aula de natura, batejada com a Cau del Científic, i es troba al municipi de Fugars de Montclús. El laboratori és com una autèntica gruta on desenvolupo els experiments. Però també tinc un hort on, no només planto aliments comestibles, sinó també vegetals per extraure’n essències, pigments i fer proves. També faig carbó per treballar amb metalls. I tinc un galliner on faig recerca.
També fa experiments amb gallines?
Sóc un apassionat dels dinosaures i veure caminar una gallina és com trobar-te un dinosaure bípede. Ocells i dinosaures són cosins germans; tota la comunitat científica els accepta en un sol grup. Per això, estudio el desenvolupament de l’embrió a dins de l’ou, temperatures òptimes d’incubació… Al galliner hi ha una comunicació singular, una estructura social i el seu comportament és molt interessant encara que no ho sembli. És material pedagògic.
Quantes gallines té?
Ara en tinc 17, mentre que ara fa un any en tenia 35. Se les han menjat la guineu, la mostela, la fura… Animals salvatges que tinc i visiten el corral de tant en tant.
Quines activitats fan les escoles al seu recinte al Montseny?
Fem pícnics científics escolars i també familiars. Aquest octubre ens centrarem en els dinosaures i amb un paleontòleg professional els nens tocaran fòssils i parlarem de la seva evolució. El 8 d’octubre inaugurem el Cau del Científic, un espai de xerrades per a mestres i aficionats a la ciència.
I el jove Max Picard tindrà noves aventures?
Sí. Hi haurà una tercera entrega de la sèrie il·lustrada, que aquesta vegada publicaré amb la Direcció General de Biblioteques de la Generalitat i anirà sobre llum i òptica, coincidint que som en l’Any de la Llum. Sortirà aquest curs per entregues per a les escoles. També seguiré fent xerrades.
Troba que hi ha més inquietud per saber més sobre la ciència?
Sobretot en aquelles escoles on hi ha un grup de professors especialment motivats. Cada vegada em truquen més mestres no per fer xerrades per a nens sinó per a educadors que busquen estratègies per fer la ciència més digerible.
O sigui que la seva missió és fer que la ciència no sigui avorrida.
És la meva principal tasca: demostrar que és divertida o apassionant. Segueixen havent-hi estereotips del científic com una persona avorrida i marginal i no és així. Ens ho passem molt bé fent experiments i entenent coses de la vi-da. La ciència no és avorrida i a més fa pensar.
Vol dir que els nens haurien d’experimentar més?
Inevitablement la ciència manté un diàleg amb la realitat d’un món cada vegada més bidimensional, on regnen les pantalles i aplicacions. Els experiments científics no surten a la primera i en canvi, amb els sistemes digitals, sí. Amb la ciència el nen ha de sentir frustració, buscar ajuda i aprendre a demanar les coses amb educació.
I permet guanyar-se la vida?
Sens dubte. Un noi d’un barri marginal, seguint el camí de la ciència pot arribar a ser algú. La ciència és una eina fantàstica de progressió social que obre portes. A més t’acompanya tota la vida.
Com va descobrir la ciència?
Vaig estudiar escultura a l’Escola d’Arts Aplicades i delineació. Vaig descobrir la ciència perquè a casa hi havia un ambient favorable. El meu avi, Joan Ferrer Pedrol, un pintor molt conegut, va ser qui em portava a la llibreria Grau i em va fer estimar els llibres de ciència.
Enyora la televisió i el programa “Quèquicom”, de TV3?
Parlar davant d’una càmera és un esport molt emocionant i divertit. Tinc sentiments contradictoris perquè sense fer televisió et sents molt més lliure però la trobes a faltar. Amb tot, segueixo col·laborant a espais de TV3 i de 8TV.
I com veu que es faci espectacle televisiu de la ciència?
Em sap greu que se’n faci un tractament superficial. Però la ciència per si és espectacular! Hi ha experiments sorprenents. Jo intento fugir de l’espectacle i oferir una visió positiva i rigorosa.
Què li agradaria que es descobrís?
Seria desitjable que es trobés una font d’energia barata i poder netejar l’atmosfera. Com dic als nens, necessitem noves generacions de científics ja!
