Les pizzes, els entrepans de frankfurt batejats com a “hot dogs” o els sandvitxos d’hamburguesa de factura americana formen part d’allò que n’anomenaríem un “menjar global”, és a dir, de receptes que són populars arreu del món. En aquest grup de propostes gastronòmiques amb presència als cinc continents també hi ha la pasta, en general, i els espaguetis, en particular, com a àpat internacional.
Amb una forma cilíndrica que els diferencia de la seva cosina germana, la tallarina, l’espagueti és un símbol llarg i prim de la cuina italiana exportat avui als quatre punts cardinals del Planeta.
Si ens capbussem una mica en la història veurem que, segons l’Organització Internacional de la Pasta, l’origen d’aquest plat rau en la figura de Marco Polo. Alguns investigadors indiquen que el mercader venecià va descobrir la pasta en un viatge que va fer a la Xina al segle XIII. Altres teories apunten que els primers a elaborar la recepta van ser els xinesos. En qualsevol cas, la pasta fresca ja era molt emprada a la Itàlia de l’època etrusca i romana, malgrat que la primera referència escrita dels espaguetis data del segle XIX.
Un bon recurs
Sigui com sigui, a les cases catalanes d’avui cuinar un plat d’espaguetis sempre esdevé una opció ràpida i que sol agradar tothom (els nens inclosos, que no és fàcil) quan no sabem què preparar.
El millor d’aquesta recepta és que, a partir d’un únic ingredient, els espaguetis, en surten una infinitat de plats. I aquí hi té molt a veure la salsa que hi tirem per sobre, ja sigui carbonara, pesto, bolonyesa, caprese o puttanesca. Alhora, els productes del mar (gambes, musclos o petxines), la carn picada i tota mena de verdures són diferents alternatives per donar color i sabor al “filament”.
Una tendència que ha afegit encara més opcions al plat és que avui els espaguetis no s’elaboren tan sols de blat. La quinoa, l’arròs (que pot ser integral), l’espelta o les algues resulten d’altres ingredients amb què hores d’ara es fan els espaguetis. També n’hi ha de negres (amb tinta de calamar). Sense oblidar els “zoodles”, fets amb verdures (de carbassó, remolatxa o pastanaga), que cada vegada esdevenen més habituals.
En cuinar-los
Hi ha certs trucs que ens serviran per preparar uns magnífics espaguetis. Per exemple, en bullir-los, cal tenir en compte que a cada litre d’aigua li toquen uns 100 grams de pasta i 10 de sal, segons afirmen els experts italians Riccardo Casiraghi i Stefano Paleari al llibre “In food we trust”, de l’editorial Mondadori Electa.
També és bàsic que tirem la pasta a l’aigua quan bulli, i no pas abans. A més, en acabat arriba l’eterna pregunta: quan hem de treure els espaguetis perquè estiguin “al dente”? Aquesta expressió implica que les nostres dents encara tenen quelcom per mastegar, és a dir, que els espaguetis no ens han quedat massa tous. Si n’agafem un, el partim i veiem que a l’interior hi ha un petit fil que té un color diferent a la resta de l’espagueti, en ser més cru, ha arribat el moment d’apagar el foc.
