El dia 16 de març de 1856 Terrassa vivia l’arribada del primer ferrocarril a la vila. Feia dos anys que s’havia començat a construir el tram entre Barcelona i Terrassa d’una línia que arribaria a Manresa, Lleida i Saragossa. El Diario de Barcelona ressenyava la notícia l’endemà mateix. El ferrocarril havia arribat a Sabadell en trenta quatre minuts i, després d’una breu parada, seguí el seu camí. En catorze minuts entrava a l’estació del Nord on autoritats i ciutadans esperaven per celebrar la fita.
El procés d’industrialització de la ciutat va anar acompanyat d’unes necessitats energètiques, fins aleshores, desconegudes. Per fer funcionar la maquinària es necessitava aigua, llenya i carbó en grans quantitats. Per resoldre el problema de l’aigua a la vila, el 1842, es va crear la Mina d’Aigües de Terrassa. Però per fer arribar llenya i carbó anglès des del port de Barcelona calia crear una xarxa de carreteres i de ferrocarril. El 1856 la instal·lació d’un vapor amb cent cavalls de potència a la raó social Llàtzer Ullés i Cia, donava força a altres empreses; aquest model seria emprat per moltes empreses. Un altre avenç es produí, a la dècada següent, quan els fabricants s’adonaren de la importància que tindria el telègraf per a facilitar les transaccions comercials a nivell nacional i internacional.
Activitats professionals
El 1857, data del primer cens general de caràcter estatal i modern, la vila de Terrassa tenia una població de 8721 habitants. Un any abans, a Terrassa hi havia censats 1142 professionals liberals, comerciants i industrials. Eren els qui pagaven la contribució industrial i podien votar si eren homes. La resta de vilatans feien de pagès o eren obrers, aprenents i empleats.
Eren considerats professionals liberals només vint-i-dues persones: deu d’elles relacionades amb la pràctica de la medicina i la farmàcia -incloent-hi una llevadora-, set treballaven en temes legals i de la propietat i cinc eren treballadors de l’administració. No pagaven per les seves activitats ni els mestres d’escola, ni els religiosos.
L’estudi del teixit comercial ens mostra quin tipus d’alimentació consumien els terrassencs. A més dels productes habituals procedents dels horts i els corrals domèstics, les famílies que s’ho podien permetre, compraven aliments. Els comerciants més nombrosos eren els bacallaners amb divuit botigues obertes, seguits dels venedors d’aiguardents amb tretze establiments comercials, nou forners -un sense botiga- i tres tendes on només venien el pa, quatre venedors de porc i peix i dues botigues de pasta per fer sopa. Hi havia també catorze confiters, tres magatzems d’oli i sabó i nou comerciants de gra, dos de carns i un d’oli. Aquesta radiografia ens mostra una dieta poc variada i amb un gran pes dels aliments de llarga conservació com la pesca salada i el porc. Pocs anys abans, Pascual Madoz en el seu “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar” havia descrit la producció agrícola terrassenca com una agricultura que produïa cereals, vi, fruita i hortalisses; la dieta es completava gràcies a la cacera de conills, perdius i algunes llebres.
Pel que fa al consum de productes d’ús quotidià trobem declarades dues tendes de terrissa, una de culleres i una de quincalla pel parament de la llar; tres ebanisteries i un constructor de cadires; dotze espardanyers, dotze sabaters, dotze sastres i una tenda de corbates rebien la visita dels terrassencs que tenien poder adquisitiu i podien comprar la roba i el calçat que lluïen. Els treballadors havien de conformar-se amb un parell d’espardenyes i roba de vestir i de la llar cosida i apedaçada a casa.
Carros i cotxes de cavalls
Tot i ser l’any de l’arribada del ferrocarril, Terrassa encara comptava amb un servei de transport per camins i carreteres de carros i cotxes de cavalls. Des de carros portats per quatre potes a cotxes guiats per deu cavalls, hi havia un total de divuit carros a disposició dels vilatans que havien de sortir de viatge. Els treballadors relacionats amb aquest mitjà de transport eren nou carreters, vuit ferrers, quatre constructors de carros i tres basters.
Els treballadors de la construcció també tenien un pes important en una economia que es trobava en procés de desenvolupament amb la creació de noves indústries i magatzems. Terrassa comptava amb un mestre d’obres, setze paletes, vint-i-sis fusters, dotze serrallers i dos llauners.
I, entre les indústries, destacaven les seixanta-tres fàbriques llaneres al costat de cinc fàbriques cotoneres, quatre de caixmir, quatre de pastes de sopa, cinc molins de xocolata, sis molins d’oli, set fàbriques de totxanes i cinc tintoreries. Els Amat, Galí, Monset, Argemí, Guardiola, entre d’altres, iniciaven el camí que permetia una economia liberal, que propiciaria que la nova burgesia industrial es fés amb el poder polític i econòmic.
Entre els establiments comercials relacionats amb l’oci masculí, els terrassencs podien esbargir-se a tres tavernes i nou cafès i hi havia sis taules de billar -el joc de saló que es va començar a practicar a Europa al segle XV i del qual es disputaven la seva paternitat francesos i anglesos-; el primer teatre Principal, inaugurat feia un any al mateix lloc on s’aixeca el segon teatre del mateix nom, es trobava en ple funcionament, els Gegants Vells de Terrassa tenien sis anys i només eren exhibits per Corpus i Festa Major juntament amb els nans i el drac. L’associacionisme encara havia de despuntar però els treballadors s’havien agrupat sota l’advocació de Santa Faustina amb la creació del Montepio, quatre anys abans.
Govern progressista
A nivell polític a Terrassa també hi havia un govern progressista amb Miquel Vinyals Galí com a alcalde (gener 1854-octubre 1856). La vaga general de juliol de 1856 va provocar el trencament del pacte de govern O’Donnell-Espartero i Isabell II retornà el poder al moderat Narváez.
A l’octubre, l’alcaldia de Terrassa passava a mans d’Antoni Galí Coma qui ocupà el càrrec durant menys de tres mesos. Integraven el consistori terrassenc membres de velles famílies locals destacant però, per les seves trajectòries futures, el liberal Jaume Vallhonrat Rovira i el conservador Domènec Ventalló Llobateras.