La vellesa, la pèrdua de memò-ria, l’alzheimer, el pas del temps, el sentit de la vida, el final i el principi de les coses… Aquests són els temes de la companyia La Zaranda, que porten més de 30 anys sobre els escenaris treballant amb la coherència que els dóna la recerca d’uns valors eterns dins del món del teatre. Una companyia que es fa dir "inestable d’Andalusia la baixa", són de Jerez, que busca l’art i l’esperit, lluny de mercantilismes, porten molts anys investigant en el tema de la vellesa, el pas del temps, com succeïa a "El règim del pinso". Ara al Teatre Romea ens han mostrat el seu treball "El grito en el cielo", una peça més de la consagració d’aquest equip que compta amb el cervell pensant de la companyia, el dramaturg Eusebio Calonge (1963), irrenunciable paper de portaveu d’una companyia que busca l’essència de l’esperit a la frontera entre la paraula i el silenci.
"El grito en el cielo" ens situa en un geriàtric asèptic, on es practica la sedació pal·liativa que a poc a poc desintegra en el no res els seus clients. Un grup de residents decideix escapar, iniciar el seu particular viatge a enlloc. El dramaturg Eusebio Calonge el que fa és elevar aquest viatge a una categoria mítica i al·legòrica, que no obstant això no perd la tendresa i el sentit de l’humor negre.
Com en el teatre de Fernando Fernán Gómez els seus personatges derrotats per la vida i la degeneració física, que tot pas del temps comporta, caminen perduts a la recerca d’un sentit que han oblidat. És en aquest terreny on els grans dramaturgs demostren que les més genuïnes creacions teatrals transcendeixen cap a l’àmbit de la reflexió i el testimoni del valor històric, social i real perquè malgrat estar parlant per a l’eternitat "El grito en el cielo" tracta un tema del present.
El tema de fons, més enllà del mer lament pel pas del temps i la degeneració física de l’ésser humà, és el de la capacitat de l’ésser humà de generar somnis. Encara que la situació sigui totalment absurda. Genial l’escena de l’obra de teatre dins de l’obra de teatre, com en una caixa xinesa, totalment delirant, moderna, original i suggestiva d’una potència tan gran que, si l’espectador s’atreveix, no deixarà de buscar aquesta companyia en el seu recorregut pels escenaris de mig món.
El talent de La Zaranda està en el creador d’uns textos que tenen molt a dir, en una direcció d’actors impecable i un equip d’actors i treballadors del món de l’espectacle compromesos amb la recerca d’una poètica transcendent sense perdre la quotidianitat per fer que l’espectador comparteixi les seves pròpies pors i els seus propis somnis amb aquests personatges contemporanis que no estan renyits amb el mite, la simbologia que ens recorda l’ imperatiu de somiar, de vèncer les dificultats de l’existència pel costat perillós, a risc de patir dolor, la pèrdua de la memòria o la privació de la llibertat perquè més enllà de la pols de la incineradora, de l’irracional i el catastròfic, hi ha el poder de la llum en el somni de la vida.
