Els historiadors interessats en la Catalunya i l’Espanya d’inicis del segle XXI tindran molta feina. I no només per la complexitat del procés polític que estem vivint, sinó perquè coincideix amb l’etapa de l’esclat de les xarxes socials. Si els historiadors volen només llegir els diaris no entendran tota la realitat si no poden llegir també les seves edicions digitals (caldrà veure com es conserven!). I si deixen d’entrar en la selva de les xarxes socials massives, aleshores la seva lectura de la realitat estarà molt escapçada. Les xarxes socials, i el duet Twitter/Facebook en especial, tenen una influència directa en el que estem vivint. Al final, el que els serà més senzill serà llegir la documentació més o menys institucional per abundant que sigui.
Òbviament l’evolució de les dades electorals donaran moltes pistes als historiadors del futur, però no ho podran fiar tot a la dinàmica dels partits. El que passa a Catalunya fa temps que va desbordar els partits (una de les coses que crec que no s’han entès a Madrid) i va definir vies pròpies en organitzacions transversals que foren capaces de crear les mobilitzacions més grans de la història de Catalunya. Estudiar aquestes organitzacions requerirà de visions generals però també d’estudis monogràfics, conèixer les procedències de les seves bases i escrutar els seus lideratges. Historiar la societat civil és analitzar un magma molt divers que, malgrat la seva lògica assembleària, ha tingut capacitat d’influir i concretar el procés sobiranista. En paral·lel caldrà estudiar el clivellament dels partits tradicionals. Com el PSC, gran pal de paller de la Catalunya metropolitana, es va fragmentar. Com ICV i CDC van acabar en coalicions que els diluïen com a partits. Com finalment CiU es va trencar. Com el PP va esdevenir marginal i com Ciutadans va acabar ocupant un espai entre nacionalista espanyol regeneracionista molt significatiu.
Els historiadors no podran refugiar-se en lectures sociològiques de pa sucat amb oli. Ho pensava fa poc quan un fill d’immigrants extremenys m’argumentava que ja n’hi havia prou, que fins i tot la seva mare trobava intolerables algunes comparances pel que fa a les atencions socials amb el seu poble d’origen. Defensava el procés mig en castellà i mig en català, que és com ha parlat sempre. Però i els immigrants de fora l’Estat? Com estan vivint aquesta conjuntura política? Ells ja no són una part menor de la societat catalana i caldrà veure com s’hauran posicionat al final. Tampoc es tindrà una visió completa del que està passant sense entendre la lògica anticatalanista atiada irresponsablement per alguns polítics del PP i del PSOE i que retroalimenta entre alguns catalans que practiquen un antiespanyolisme primari fins al ridícul. Els historiadors no en tindran prou amb els diaris, caldrà que vegin les televisions i les ràdios, perquè també juguen el seu paper en aquesta confrontació Catalunya-Espanya que defineix la política estatal des de fa una dècada.
I quedaran les nostres històries. Les de cadascú. Les de com ho hem viscut i, especialment, de com ho recordarem. Perquè, sigui quin sigui el desenllaç, aquesta vegada ho recordarem. No sabem el to ni el que ens despertarà aquest record, però no serà fàcil d’oblidar. Un procés molt intens i molt estrident, però per res violent. El procés que vivim és genuí.
He fet d’historiador i encara m’agradaria fer-ne si no hagués triat un altre ofici que m’apassiona. Reconec que els historiadors no ho tindran fàcil. Estic convençut però que, davant de tanta complexitat, emergirà el geni d’aquells historiadors que construiran síntesis cabals. Hi haurà molts llibres menors i moltes lectures sectàries, per un cantó i per un altre, però també hi haurà anàlisi intel·ligent. Ho llegirem. Però primer ho viurem.
