Tal com expressàvem en l’anterior capítol l’adopció d’una línia de “pastoral obrera” per part dels capellans de les parròquies de Sant Llorenç i Sant Cristòfol va implicar que tinguessin forts enfrontaments amb la jerarquia eclesiàstica, l’administració local franquista, la policia governativa i els sectors socials més conservadors de Terrassa. Malgrat les mesures coercitives practicades per l’arquebisbat i els atemptats soferts, les parròquies de Sant Llorenç i Sant Cristòfol van continuar aixoplugant l’activitat del moviment obrer. En lloc de replegar-se van fer un pas més negant-se a celebrar l’eucaristia. Tenien la sensació d’estar acorralats. D’una banda, cedien els locals per a defensar el dret de reunió dels treballadors de l’empresa AEG, per l’altra les reunions es convertien en un parany que la policia aprofitava per practicar detencions amb el silenci còmplice de la jerarquia eclesiàstica.
Mentre les organitzacions antifranquistes lliuraven una batalla per l’amnistia i per intentar aconseguir que no s’apliquessin les sentències de pena de mort del Consell de Guerra que se celebrava a Burgos, la parròquia de Sant Cristòfol va haver de viure un altre capítol caracteritzat pel neguit, la por i la violència que causaven les accions abjectes dels qui estaven disposats a curtcircuitar la dissidència eclesial contra la dictadura.
Detencions a Sant Cristòfol
La porta de l’església ja havia estat cremada la nit del 22 d’abril de 1970 com a conseqüència del llançament d’un artefacte que contenia líquid inflamable. Mesos més tard, el diumenge 13 de desembre,una fumarada sortia del despatx parroquial. Mentre això passava, un jeep de la Policia Armada observava els fets, amb les llums enceses del vehicle, des d’una cantonada molt pròxima a l’església. Un dia més tard, al vespre, la Policia Armada i la Guàrdia Civil encerclen l’església. D’un dels jeeps, dels vint-i-tres que hi van arribar, en sortí un grup de policies metralleta en mà, en direcció a les dependències parroquials. A una de les sales hi havia reunits uns vuit joves que van ser interrogats per una Policia molt obstinada en saber on tenien les bombes i quin preu els pagaven els capellans. Desprès de maltractar-los se’ls van endur cap a la comissaria. Mentrestant, un grup de guardes civils havien forçat la porta del despatx parroquial -on s’havien pogut resguardar de la irrupció policial un grup de joves, juntament amb els capellans Agustí Daura i Joaquim Garrit-, i acte seguit entraren a empentes proferint tot tipus d’insults dirigits especialment als dos religiosos presents, però sense que es produís cap detenció.
La setmana d’atacs a la comunitat cristiana progressista de Ca n’Anglada que havia començat el diumenge dia 13 de desembre de 1970, no es va aturar.Durant dos dies més prosseguí la pressió policial contra qualsevol indici de reunió dins el recinte eclesial de Sant Cristòfol. El dijous 17 de desembre Agustí Daura i Joaquim Garrit van decidir tancar les dependències parroquials perquè hi havia anunciada una manifestació. D’aquesta manera, es pretenia evitar que una altra vegada la Policia ocupés els recintes interiors de la parròquia. No hi havia excuses per vulnerar la llei, tot estava tancat i per tant no hi havia possibilitat d’acusar a ningú de concentració il·legal de joves ni de donar cobertura a organitzacions subversives. Al vespre van arribar jeeps de la Policia Armada i de la Guàrdia Civil que de seguida es distribuïren en dos grups. Mentre un es dirigia cap a la porta principal de l’església, l’altre s’apropava a la que facilitava l’accés a les dependències parroquials. Ho van trobar tot tancat i, a continuació, es dirigiren als diferents bars que envolten la plaça i començaren a detenir diversos joves -molts d’ells pertanyien al club de la parròquia- practicant els maltractaments corresponents a la plaça Pius XII. Mentre la policia està intervenint, Mn. Garrit rep una citació judicial urgent acusat de «desacato a la autoridad» perquè està implicat en un procés judicial per un delicte «de injurias a la Autoridad». El fiscal li demanava 6 mesos de presó i 50.000 pessetes de multa. Segons consta en l’auto de processament Joaquim Garrit havia celebrat una missa el 3 de maig de 1970 on pronuncià una homilia amb un clar contingut social i polític. Finalment el 6 de febrer de 1971, Joaquim Garrit va ser absolt per manca de proves i declarant d’ofici el cost processal causat.
El “Sacco” d’Ègara
El 17 d’octubre de 1971 els capellans Joan Rofes, Damià Sánchez-Bustamante i Manel Marcet ja havien denunciat que la porta de l’església de Sant Llorenç, al barri d’Ègara, va ser objecte de dos atemptats amb bombes incendiàries. Els enfrontaments entre la policia i la Comunitat Cristiana de la parròquia de Sant Llorenç, com havia passat abans amb els capellans de l’església de Sant Cristòfol, van ser continus i cara a cara; incrementant-se la tensió repressiva amb l’arribada d’un nou Inspector de la Brigada Politicosocial, Ángel García, com a Cap de la Comissaria de Policia de Terrassa. Aquest nou Comissari de policia arribava amb una fama d’home dur i intransigent; es comentava que havia dit que «en cuatro días termino con estos curas de San Lorenzo».
Els fets succeïts el Nadal de 1973 van suposar que l’acció repressiva de la policia contra la parròquia es convertís en un veritable assalt, batejat per Josep Ricart com el «sacco» d’Ègara. Un desproporcionat desplegament policial, dirigit pel comissari García, va encerclar la parròquia el dia 26 de desembre i la matinada del 27. La rectoria i l’església van ser ocupades per la policia, la qual va emmanillar immediatament a Damià Sánchez-Bustamante durant quatre hores, a la vegada que s’anava detenint als membres de la comunitat religiosa que tornaven a la parròquia després passar el dia de Nadal i Sant Esteve amb les seves respectives famílies. El «sacco» d’Ègara havia començat a les set del vespre del dia de Sant Esteve. Una vegada acabat l’escorcoll dirigit pel comissari de policia Àngel Garcia, els capellans de la parròquia de Sant Llorenç van poder arreplegar tota la col·lecció de propaganda subversiva que els 17 inspectors de la Brigada Político-social no van saber trobar a les dependències parroquials. Tota aquesta documentació sobre la lluita social, política i religiosa va ser traslladada a Sant Cugat la mateixa nit del 27. «La policia registrà tota la parròquia i s’emportaren uns sis sacs amb tot tipus de documentació inclosa la Bíblia i altres escrits religiosos. Se’n va endur tot menys l’arxiu, una cosa rara, perquè el Manel Marcet l’havia situat en un armari amb llibres de baptismes i es va salvar de la crema». El dia 28 la policia va tornar a la parròquia, aquesta vegada amb una ordre judicial, escorcollant les diverses dependències i sense que arribessin a trobar cap documentació d’importància.
Els fets del 26 i 27 de desembre de 1973 a la parròquia d’Ègara van propiciar un encreuament epistolar entre l’arquebisbat i el Govern Civil de Barcelona. El mateix Dr. Narcís Jubany, Arquebisbe de Barcelona, va escriure una carta el 29 de desembre on s’hi condemnava l’assalt policial a la parròquia de Sant Llorenç i assenyalava la conculcació del Concordat entre la Santa Seu i el Govern espanyol. La resposta del Governador Civil no es va fer esperar i el 3 de gener de 1974 aquest confirmava que els fets descrits pel Cardenal Jubany eren certs, però «no explicados en su totalidad», i oferint una interpretació diferent del «sacco» d’Ègara concloïa que, «de todo lo actuado se ha dado cuenta a la Autoridad judicial y asimismo se ha incoado el correspondiente expediente administrativo para las sanciones a que hubiera lugar. Pero yo le ruego, señor Cardenal, que trate de evitar hechos como los ocurridos, pues si la actuación policial puede ser discutida, la realidad de unos hechos en conjunto, conducen a conclusiones no de acuerdo con la actuación que a determinadas personas se las tiene que exigir».
Pressió
Precisament, els informants governamentals no afluixaran la seva vigilància dins les parròquies obreres i es mantindran molt atents en prendre notes sobre els tipus de reunions que es realitzaven dins les dependències parroquials i els continguts de les lectures públiques llegides en el transcurs dels diferents actes litúrgics. Efectivament, un membre de la comunitat cristiana de Sant Llorenç, Josep Ricart és detingut per ordre de la «Dirección General de Seguridad de Madrid». Aquesta vegada el motiu era, segons la notificació oficial, «por venir desarrollando una intensa actividad de agitación entre los vecinos de la Parroquia,… y, másconcretamente, porque en el transcurso de la misaleyóunosfragmentos de una carta que el sacerdote D. Luis Maria Xirinachs, que actualmentecumplecondena en la Prisión de Carabanchel, ha dirigido al Jefe del Estado en la que señala que desde el primero de enero actual iniciaba una huelga de hambre indefinida hastaconseguir la libertad de los presos políticos y de los exiliados».
El 21 de gener de 1975, al migdia, la policia va arribar a l’empresa on treballava Josep Ricart, SAIFA KELLER S.A., amb la notificació d’una multa de dues-centes mil pessetes per una homilia i per les invocacions que havia fet a la lluita per la llibertat. Acusat de no haver pagat la sanció se’l van endur detingut i traslladat immediatament a la presó provincial de Madrid (Carabanchel). No li van permetre que es comuniqués amb ningú ni el van deixar que anés al seu domicili per canviar-se de roba. La comissaria de policia no va fer públic el seu empresonament fins al dia següent de la seva detenció. La direcció de l’empresa on treballava Josep Ricart -era enllaç sindical- va aixecar acta de la seva absència i li va rescindir el contracte de treball. Mesos més tard la Magistratura de Treball va declarar procedent el seu acomiadament.
Transgressió
L’actuació repressiva contra les parròquies de Sant Cristòfol i Sant Llorenç era el recurs que feia servir el règim per intentar contenir la implicació social i política de clergues i seglars d’aquestes parròquies obreres de Terrassa. La violació dels Drets Humans i la conculcació del Concordat eren l’expressió d’un règim que observava amb estupor el comportament transgressor respecte la legalitat franquista. Efectivament, el mateix vice-president del govern, Carrero Blanco, s’irritava davant la dissidència eclesial i recordava que la Guerra Civil va ser una croada perquè «son cruzadas las luchas en defensa de la fe […] ¿Acaso no es el comunismo un enemigo declarado de Dios? […] Ningún gobernante, en ninguna época de nuestra Historia ha hecho más [Franco] por la Iglesia Católica». Aquesta última afirmació anava referida als 300.000 milions de pessetes que l’Estat franquista havia destinat a l’Església des de 1939.
