Les dues accepcions d’un mateix vocable -“procés”-, emprat per Mas i Rajoy, ens expressen l’antagonisme existent entre els dos protagonistes del conflicte entre Catalunya i Espanya. “Hem iniciat el procés”, digué Mas, és a dir, hem començat la marxa, el camí vers la independència. “Hem instat les autoritats competents, afirmà Rajoy, perquè s’iniciï el procés per fer un expedient judicial contra el senyor Mas i….” Una paraula, dos sentits oposats, dos dirigents polítics antagònics; l’un invoca un suposat alliberament del poble català, l’altre amenaça amb un hipotètic empresonament; no es parlen, no dialoguen; sembla, fins i tot, que s’odiïn malgrat la seva coincidència política en molts assumptes.
Aquest és un incomplet esbós del maniqueisme que ha fet niu dins del cor d’una part de la societat catalana i espanyola: un és el bo, l’altre és el dolent i viceversa.
El maniqueisme és un recurs molt utilitzat al llarg de la història pels qui intenten reduir la rica i plural realitat -social, religiosa, política, ideològica…- a un simple dualisme antagònic: blanc/negre, matèria/esperit, bo/dolent, creient/infidel, dreta/esquerra, bell/lleig, etcètera.
En aquest actual mar tempestuós de la política ha començat una navegació que ningú no pot predir cap a quin port va ni com hi arribarà. En un context de normalitat política aquests comicis serien unes eleccions autonòmiques per escollir els representants dels ciutadans al Parlament; per la qual cosa els diferents partits i coalicions explicarien els seus programes i informarien els ciutadans sobre quines són les seves preferències de política econòmica i social.
Tanmateix, Rajoy i el seu partit amb el suport d’uns mitjans de comunicació, i Mas i la seva coalició amb el suport d’uns altres mitjans de comunicació volen convertir aquests comicis, per interessos totalment diferents, en un plebiscit. Què es vota el 27-S? Un respon la unitat d’Espanya; la independència de Catalunya, contesta l’altre. Ens presenten el dilema, en el qual se’ns vol fer creure -sí, és cosa de fe- que, davant de les dues alternatives, no hi ha escapatòria; que estem atrapats entre les dues banyes del dilema: o votes l’una o votes l’altra, no hi ha cap altra possibilitat, o amb mi o contra mi.
No cal ser un geni per adonar-se que és un fals dilema, ja que entre les dues alternatives hi caben altres propostes, algunes de les quals potser puguin tenir més recorregut per solucionar el conflicte polític entre Catalunya i el govern del PP si atenem que el mes de desembre també estan convocades les eleccions generals.
Els punts de vista de Mas i de Rajoy em recorden els mites de les sirenes. La imatge de la sirena ha estat interpretada al llarg del temps de diferents maneres. Una d’elles l’entén com a metàfora de l’engany, de la trampa seductora.
A les “Argonàutiques òrfiques” (s. IV), d’autor anònim i citat per C.G. Gual a “Sirenas. Seducciones y metamorfosis”, dues són les sirenes que volen dur al naufragi els viatgers de la nau Argo amb la seducció dels seus cants: l’una amb flauta l’altra, amb cítara. Els argonautes aconseguiren fugir gràcies al nauta Orfeu, excel·lent músic, el qual amb la lira i el seu cant anul·la les seductores melodies de les sirenes.
Relacionant aquesta narració amb el tema d’aquest article, hi veig una analogia: Rajoy i Mas s’assemblen a les dues sirenes, ja que amb el seu cant seductor ens poden dur al naufragi si només escoltem la seva veu. La veu d’algunes de les anomenades terceres vies, que poden ser veritables alternatives a les dues maniquees, seria Orfeu. Val la pena que li parem atenció. Ens diuen, Mas i Rajoy, que després de la tempesta ve la calma. Tenen esment que mentrestant el que pot esdevenir és que el país quedi frustrat, malparat, encallat, desolat..?
